La passada setmana va ser publicat en aquest Diari un article titulat «El Consell ´apaga´ la energía solar» que em va sorprendre, perquè l´abundant informació proporcionada pel Consell demostrava tot el contrari del que l´article expressava. Aquest escrit té com a finalitat aclarir la realitat sobre l´aposta del Consell d´Eivissa per les energies renovables.

L´article començava proclamant que «l´any passat es va esgotar quasi tota la partida habilitada» per subvencionar instal·lacions d´energia solar, asseveració que demostraria una gran demanda d´aquestes subvencions i la mala decisió que suposa retirar-les. Tots reconeixem la importància de promoure aquestes instal·lacions, però la informació donada en aquest article era incorrecta: en realitat, de 100.000 euros que es van oferir inicialment per a aquesta darrera convocatòria es van presentar sol·licituds per valor de 93.293,50 euros i finalment només es van presentar els documents per completar la tramitació per un total de 64.073,50 euros. És a dir, molts dels sol·licitants inicialment adjudicataris de la subvenció no varen executar la inversió, i òbviament el Consell no els va subvencionar el que no havien arribat a executar.

Més endavant, l´article explica que «un altre dels estendards ideològics de l´esquerra, el de les energies renovables, senzillament desapareix del mapa d´ajuts que tradicionalment ha atorgat la institució insular». També, a una altra secció de la notícia, apareix el títol «La fi d´uns ajuts ´històrics´ del Consell», i al cos d´aquesta secció es parla de «la fi d´un dels ajuts més consolidats a la institució». Novament és incorrecta la valoració que es fa sobre aquests ajuts en dir que s´han atorgat tradicionalment o la idea que finalitza una línia d´ajuts històrica o molt consolidada. De fet, prèviament a l´any 2009 el Consell d´Eivissa només havia convocat ajuts per a energia solar els anys 2002 i 2003 amb pressupostos del Pacte de Progrés. Així, els ajuts per a energies solars no són històrics, assidus, tradicionals ni consolidats, sinó que només s´havien donat prèviament en dos exercicis i per tant es tracta d´ajuts puntuals i conjunturals.

Crida per tant l´atenció el fet que Josep Mayans, conseller de Medi Ambient en l´època de Pere Palau, expressi en l´article que «sempre s´atorgaren subvencions des dels fons propis del Consell a aquest objectiu». Ja he explicat qui i quan va atorgar subvencions d´aquest tipus, i és destacable el fet que als pressupostos de Medi Ambient del Consell d´Eivissa preparats durant l´època de Palau i, per tant, de Josep Mayans, no es va destinar ni un sol euro a subvencionar energies renovables. No s´entenen les declaracions de l´exconseller, i menys encara si tenim en compte que als pocs mesos de prendre possessió Josep Mayans va prescindir de la tècnica que el Pacte de Progrés havia contractat per gestionar els ajuts que, ells sí, havien pressupostat. No s´ha tornat a tenir una persona dedicada a aquests temes fins aquesta legislatura del PSOE-ExC.

Però el que és cert és que la situació pressupostària d´aquest any 2010 ha obligat tots els departaments a fer un esforç i prioritzar actuacions. Consider que la decisió de prescindir enguany d´aquests ajuts atorgats des del Consell és molt raonable, i m´hi ratifico sobre la base dels arguments exposats. Hem de tenir en compte també la situació d´altres departaments com el de Benestar Social, que està patint el cicle econòmic que ens ha tocat viure i té grans necessitats per cobrir les seues obligacions.

El compromís amb un àrea o matèria concreta no es demostra només a través de la subvenció, la manera potser més fàcil (i de vegades criticada) de gestionar els recursos públics quan hi ha disponibilitat econòmica. En aquest sentit, les actuacions dutes a terme els darrers mesos des del departament de Medi Ambient amb relació a l´energia solar han estat i són contundents, i també són les més adients per a aquest període de mancança econòmica: d´una banda, s´han posat en marxa, realitzant gestions tècniques i administratives amb diverses institucions (Ministeri d´Indústria, conselleria d´Energia i Indústria del Govern Balear, GESA-Endesa i Hisenda, entre d´altres) les plaques solars que des de fa anys existien a diverses dependències del Consell d´Eivissa (escoleta i centre polivalent de Cas Serres, escoleta de Santa Eulària i seu del Consell). Aquestes gestions s´han perllongat diversos mesos i, finalment, totes aquestes instal·lacions estan produint i exportant a la xarxa energia neta, generant de pas un ingrés econòmic molt benvingut per a les arques públiques.

Pot semblar una feina evident i fàcil (no ho és), però el fet és que l´anterior conseller no es va preocupar per fer-la en els quatre anys que va durar la seua legislatura. Com ja he dit en alguna ocasió, les plaques solars col·locades en un terrat com si d´un moble es tractàs no serveixen de res si no es fan les oportunes gestions per posar-les en funcionament. Això no s´ha fet fins aquesta legislatura i ha estat possible gràcies a haver dedicat un tècnic pràcticament en exclusiva a aquest efecte. Fa cosa d´un mes es va posar també en marxa un panell al l´entrada del Consell que informa de l´energia produïda, ara sí, per les plaques ubicades al sostre de la seu de la institució, perquè tothom pugui comprovar l´energia instantània produïda, l´acumulada al llarg de temps i les tones de CO2 que es deixen d´emetre a la nostra atmosfera gràcies a aquesta instal·lació, constatant així els beneficis econòmics i mediambientals que suposa.

També aquests dies el Consell està ultimant el plec de condicions d´un concurs públic per instal·lar plaques solars en 19.038 m2 de cobertes de diverses edificacions dependents del Consell, les quals suposaran una potència estimada de 800 Kwpic, generaran 1.300.000 Kw h/any i produiran un estalvi anual de 1.000 tones de CO2. Aquesta actuació suposarà a més un ingrés econòmic important per a l´erari públic a partir de la venda d´aquesta energia a la xarxa. Això és una gestió eficient, tant mediambientalment com econòmicament, i aquest ha de ser l´objectiu que ha de tenir qui treballa amb els recursos facilitats pels ciutadans.

Com a detall final, però no menys important, les marquesines i els pals de parada que implantarà el Consell d´Eivissa a l´illa (començant per la carretera de Santa Eulària) comptaran amb plaques solars per disminuir el consum d´energies fòssils; així mateix, a la carretera de Sant Miquel s´instal·laran lluminàries alimentades per plaques solars per delimitar el llindar de la via per a ciclistes.

Resumint, durant aquesta legislatura el Consell ha subvencionat instal·lacions solars per valor de més de 60.000 euros, ha posat en marxa i regularitzat tècnicament i administrativament les seues plaques fotovoltaiques que estaven inoperatives des de la seua instal·lació i està a punt de llançar un ambiciós concurs per instal·lar plaques solars a 19.038 m2 de cobertes de diverses dependències de la institució. Per tot l´explicat, segons el meu parer, el títol correcte per a l´article de la setmana passada hauria d´haver estat «El Consell ´encén´ l´energia solar», o qualsevol altra cosa pareguda, però mai no tot el contrari; el mateix es pot dir de la lectura que es fa del nostre compromís amb les energies renovables, que és evident i supera àmpliament el de la legislatura anterior. S´ha de descartar la mala fe, per la qual cosa haurem de suposar que la informació que aquest conseller va facilitar, tot i ser exhaustiva, no va ser convenientment explicada per part meua.

Albert Prats Rodríguez és Conseller de Mobilitat i Medi Ambient del Consell Insular d'Eivissa. Diario de Ibiza, 16/05/2010

El 2010 és l’Any Internacional de la Diversitat Biològica i el Partit Popular ha volgut fer la seva particular contribució a aquesta celebració. Va ser ahir i va ser al Parlament. Aquesta contribució ha estat possible gràcies a la inestimable col.laboració d’Unió Mallorquina. Ahir els vots del Partit Popular i Unió Mallorquina varen declarar d’interès autonòmic la construcció d’un camp de golf a Son Bosc, al municipi de Muro.

Què és Son Bosc? Son Bosc és una zona annexa al Parc Natural de s’Albufera de Mallorca que presenta un elevadíssim interès conservacionista on es localitza la major població europea d’orquídia de prat, les majors concentracions a les Illes Balears de diverses espècies d’orquídies, la major colònia de Mallorca de l’abellerol i una zona important d’alimentació del falcó marí, entre altres valors; així mateix, s’estan estudiant dues espècies d’insectes que podrien ser noves per a la ciència. Varen ser aquests valors els que varen ser considerats perquè aquesta zona formés part del Parc Natural de s’Albufera a l’any 2003. Només en va formar part durant 8 mesos perquè en arribar al Govern el Partit Popular, amb el Sr. Matas com a President i el Sr. Font com a Conseller de Medi Ambient, la varen desprotegir per afavorir la construcció d’un camp de golf.

La riquíssima biodiversitat de Son Bosc està reconeguda per la comunitat científica internacional què demana la seva protecció. Entre les associacions que s’han pronunciat en aquest sentit se troben La Unió Internacional per la Conservació de la Naturalesa (UICN) -la més important organització internacional de conservació de la natura formada per més de 1000 entitats de 140 països-, l’Institut Mediterrani d’Estudis Avançats (IMEDEA), the Albufera Biodiversity Group (TAIB) , Planta Europa - una xarxa internacional d’organitzacions no governamentals i d’administracions que treballen amb l’objectiu d’aturar la pèrdua de biodiversitat vegetal, formada per 78 organitzacions de 38 països-,  PlantLife International -important organització de botànics i conservacionistes que estudien les àrees mundials més importants per la conservació de la flora-, la Royal Society for the Protection of Birds -la més prestigiosa associació britànica per l’estudi i conservació de les aus-, el GOB, Adena, Wetlands international i SEO/BirdLife. Un dels màxims experts mundials en l’estudi d’aiguamolls, Nick Riddiford afirma que “les Illes Balears són com les Illes Galápagos d’Europa i Son Bosc, una de les zones de màxima biodiversitat de tot l’arxipèlag”. És per tot això que el Govern de les Illes Balears inicià el passat 26 de febrer un Pla d’Ordenació de Recursos Naturals del Parc de S’Albufera que protegeix Son Bosc.

Va ser el diputat eivissenc Josep Juan Cardona qui va tenir l’honor de rendre aquest tribut a la biodiversitat defensant aquesta iniciativa i definint Son Bosc, i són paraules textuals, com una “pedrera abandonada”. Res vàrem sentir de valors florístics, faunístics i mediambientals i tot de defensa del camp de golf. Res vàrem sentir del patrimoni natural col.lectiu i tot de la necessitat de seguretat jurídica per als impulsors de la construcció del camp de golf. Res vàrem sentir de la biodiversitat com a valor afegit al nostre producte turístic i tot de la necessitat de més camps de golf que ja ni els mateixos touroperadors reclamen. Res vàrem sentir d’interès general i tot de l’interès particular.

En una mena de viatge al passat que, no obliden, és amenaça de futur, vàrem reviure la manera de fer política de sempre del Partit Popular de sempre i que, aquesta vegada, va adoptar la forma d’aprovar una llei que declara d’interès autonòmic (!) fer un camp de golf a territoris protegits per la seva valuosa biodiversitat. Com deia...tot un homenatge!

Marián Suárez (Diario de Ibiza, 17/04/2010)

Cabe exigir el secreto de sumario, extender un decreto de sudario sobre el Palma Arena, reclamar el derecho a no saber más, protegerse de la historia local de la infamia, renegar incluso de averiguar en fenicio cuánto dinero robaron los políticos de Balears entre 2003 a 2007. Que jueces y fiscales continúen su trabajo quirúrgico, con mascarilla y guantes, pero que no se avergüence más a la población. No vaya a ser que cada uno deba recordar dónde se encontraba en aquellos años.

Matas no sólo abandonó a sus enemigos, por eso sus vasallos se revuelven contra él. Las hermosas mujeres del president –todas imputadas, y van cuatro– no caminaban, sobrevolaban imperiales Mallorca porque les pertenecía. Si los jefes de gabinete conocían la inmundicia, ¿lo ignoraban todo los consellers Fiol, Flaquer, Cardona, Cabrer, Castillo, Rodríguez o Puig, que sestean en el Parlament? Con su historial a cuestas, reprueban con descaro a miembros del Pacto.

Ahora que Antich se ha echado al monte a gobernar, Bauzá no ha de demostrar que se aleja del PSOE, sino del PP. Su tarea más ímproba no es ganar elecciones, sino desmatizar la vida balear, empezando por su partido. De lo contrario, "date por muerto", por citar a su mentor Cañellas. En cuanto al ex president en paradero desconocido –ni su abogado sabe si se personará–, hay que garantizarle la libertad de no volver jamás a la isla, por profilaxis social. No necesita un experto en justicia universal, sino en el perdón universal, ése que sólo conceden las religiones monoteístas. Como él repitió a tantos durante su mandato, "no volverás a trabajar en Mallorca".

Matías Vallés. Diario de Mallorca. 10/03/2010

      
L´actual crisi econòmica en la que ens trobem immersos no està afectant tothom per igual. Determinats sectors econòmics (les principals entitats bancàries, per exemple) continuen tenint grans beneficis mentre la majoria dels ciutadans veiem com es van encongint les nostres butxaques. Curiosament es vol fer pagar la crisi econòmica als qui no en tenim cap culpa. Això es vol fer a través de mesures com la retallada de despeses socials, l´abandonament de l´ensenyament públic (mentre el privat rep més diners públics que mai), l´ampliació de l´edat de la jubilació, l´augment de la càrrega fiscal per a les rendes del treball (mentre no es modifica l´escandalós tracte a les grans fortunes a través de les SICAV), la congelació del sou dels funcionaris (bé, no de tots, com ara el del primer servidor de l´Estat, que a més té una plaça obtinguda a dit de dictador, vitalícia i hereditària). No, la crisi no afecta tothom per igual. Uns pocs en sortiran més rics, i la majoria en sortirem més pobres. Però davant allò que ens diuen els apologistes del neoliberalisme econòmic, aquells que no fa molt lloaven la capacitat autoreguladora del mercat, una altra política econòmica és possible. I necessària. Una política econòmica al servei de les persones, i no a l´inrevés.
El nou sistema de finançament autonòmic no ha canviat substancialment la situació d´espoli fiscal que patim al conjunt dels Països Catalans en general i a les Illes Balears i Pitiüses en particular. Paguem molt per sobre de la mitjana estatal i rebem molt per baix. I damunt es vol fer passar aquesta descarada injustícia per solidaritat. Si a això afegim la situació de discriminació històrica que patim a Eivissa (sembla que a Mallorca ´balear´ i ´mallorquí´ són conceptes intercanviables) la nostra posició esdevé cada vegada més insostenible. No volem ser més que els altres ciutadans. Però tampoc menys. Volem que les nostres necessitats també es tinguin en compte. És una qüestió d´elemental equitat.

Amb el canvi polític esdevingut a Eivissa a les darreres eleccions hem aconseguit posar una mica de racionalitat a la política d´infraestructures i avançar en la protecció del medi. Però encara veiem com els ajuntaments governats per la dreta, la mateixa dreta depredadora que ha estat a punt de convertir la nostra illa en un parc temàtic de ciment i camps de golf, continua posant pals a les rodes als projectes que defensen una xarxa de carreteres més respectuosa amb el medi i adaptada a les nostres necessitats.

Com veiem encara resta molt per fer. Hem estat capaços d´aportar una mica d´aire fresc a les nostres institucions. Això ha estat un primer impuls. Però aquest impuls ha de continuar amb més força si volem que no s´ature. Hem d´evitar democràticament que tornen a governar la nostra illa els que històricament s´han dedicat a destrossar-la. Les idees de justícia social, defensa de l´autogovern i protecció del medi natural són uns bons vímets per teixir un projecte polític de progrés. Hem de desplegar tant el nostre discurs com la seva aplicació pràctica per aprofundir en tots aquells aspectes que configuren, i han de configurar més encara en el futur, polítiques al servei del conjunt de la societat. I hem de fer això sabent que necessitem propostes polítiques no només per ser defensades a les institucions insulars, sinó també a tots els àmbits on es prenen decisions que afecten els nostres interessos. Propostes que hem d´aconseguir que pesin a la balança política. Propostes i estructura política per defensar-les, perquè les idees no viuen sense organització. Les darreres setmanes han estat de debat a Eivissa pel Canvi. Un debat intens, apassionat, on hem compartit i contrastat idees fins i tot de manera vehement. Al cap i a la fi acció i reflexió són dos moments dialècticament necessaris en tota activitat política. Ara l´assemblea ha parlat. Ha dit que és més allò que ens uneix que allò que ens separa i sobiranament ha decidit continuar endavant més enllà d´aquesta legislatura. Les persones que treballem per construir una illa més humana, lliure i habitable farem bé en escoltar-la.

Raimon Bono i Iranzo. Membre de la Coordinadora d'ExC. Diario de Ibiza. 5/03/2010

28/02/2010

Les Illes, i sobretot Mallorca, viuen un autèntic canvi de cicle polític. A un article anterior em vaig referir a un dels seus símptomes: la crisi de la política. I aquests dies, amb la dimissió de Miquel Nadal i de Maria Antònia Munar, envoltada d'elements de novel·la negra, es reafirmava la malaltia que tant de mal ha fet en aquesta terra, la corrupció, sempre protagonitzada per la dreta política.

Però hi ha una altra crisi, un altre símptoma, que als polítics, i sobretot a aquells qui es reclamen d'esquerres, ens hauria de preocupar tant o més que tot això, i és la crisi econòmica, que a Balears com a la resta d'Europa, paguen les famílies humils, les persones amb menys recursos, i que posa en evidència les més de 100.000 persones que hi ha sense feina a les Illes en aquests moments, i amb unes perspectives de futur ancorades a la incertesa.

Matas, Munar o Nadal han estat els símbols d'una època política que es tanca, d'una època política hereva del clientelisme, reminiscència del caciquisme d'inicis del segle passat, que va afavorir el benefici d'uns pocs, en el seu dia de Joan March, en Verga, i en els darrers anys el d'altres personatges i d'uns capitals molt més diversificats. No vol dir que això s'acabi ara, i la barbàrie de la corrupció de l'anterior legislatura perpetrada pels màxims responsables del PP i d'UM no fa cap bé a la democràcia, però s'ha de reconèixer que la justícia ha fet i fa la seva feina, i que s'ha acabat amb la impunitat. És un bon punt de partida per llançar un missatge clar a navegants, i dir que s'han acabat els temps d'una administració al servei d'altres interessos que no eren els de la majoria de la ciutadania.

No serà fàcil, perquè l'oposició ja ha anunciat que posarà totes les traves possibles als governs en minoria del PSIB i el Bloc, i no ho tindrem fàcil per treure grans projectes endavant. Però aquest canvi de cicle polític també va acompanyat de la recomposició dels espais polítics, i allò que està clar és que UM, que ja ha anunciat la seva refundació, és ben probable que no torni a ser clau de la governabilitat després del 2011, on les eleccions es decantaran cap a la dreta, o cap a l'esquerra, inequívocament.

El missatge de regeneració democràtica, d'obrir les institucions i tots els mecanismes a l'abast a la participació ciutadana i el control social, ha de ser un dels components del nou cicle polític que s'inicia. Però no hi ha democràcia sense el poble, sense el demos: les persones han de ser al centre de les propostes polítiques. Això que se'n diu l'"interès general" no pot tornar a ser una eina per afavorir des de l'administració els interessos privats. És l'hora de situar-nos, si més no, a la mitjana d'uns serveis públics que a qualsevol altre Comunitat Autònoma, els seus ciutadans respectius ja fa estona que hi tenen dret. I més ara.

El nostre objectiu ha de ser deixar de ser les illes dels rècords d'insostenibilitat social i ecològica: de precarietat i temporalitat laboral, dels salaris i pensions més baixos, de fracàs escolar, de la taxa més baixa de població universitària, de la més alta d'avortaments entre les joves i de consum de drogues, del rècord en cotxes per habitant, de les emissions més elevades de CO2,... Hem de deixar de batre rècords (si més no, d'aquest estil), i posar les bases per a un nou model social, per a un país amb futur, aturar l'innegable empobriment de la població que s'està produint.

Com es fa, per construir un país així, amb una classe política desprestigiada, i amb una important porció de la població al llindar de l'exclusió social? Estem disposats a construir una societat en què hi capiguem tots i totes? Estan els partits polítics disposats a seure's a parlar d'aquestes qüestions, més enllà de les misèries de la política? Per aquí, segurament, és per on ens arribaran les pistes per recuperar la POLÍTICA i fer que aquest canvi de cicle polític suposi regeneració democràtica, equitat social i un entorn sostenible on viure.

David Abril és Coordinador d'EU a les Illes Balears. IBdigital.net

12/02/2010

Pronòstic. Com a endevinador, no he demostrat gaire destresa: fa dues setmanes amollava per les ones radiofòniques el pronòstic d'un període d'estabilitat parlamentària. Persistiré, però, a profetitzar: no hi haurà ni eleccions avançades (aposta fàcil) ni moció de censura. De totes les bandades del PP, la més forassenyada és la de la moció de censura per convocar eleccions després: ¿esperen el suport d'UM a la proposta d'unes eleccions que els agafarien en el seu pitjor moment? L'escenari actual de governs en minoria al Parlament, al Consell i a Cort es mantindrà fins a la primavera de 2011.

Tristesa i satisfacció. D'entre les converses que sovintegen aquests dies, un dels debats recurrents és sobre si hem d'estar tristos o satisfets del cessament d'UM de tots els seus càrrecs. La cosa no té resposta unívoca: no podem estar contents que el camí encetat el juny de 2007 no hagi arribat a port en les condicions que desitjàvem, ni que la vida política del país es vegi arrossegada pel fang. La tristor és, per tant, inevitable. Però no tenim per què amagar aquella tranquil·litat d'ànim que ve d'haver fet allò que corresponia fer. Després de mesos d'incomoditat, podem recuperar la sensació de ser al lloc que ens correspon.

Estigmatització. Unió Mallorquina falseja els termes del debat, relatant els esdeveniments en termes d'estigmatització i, gairebé, de guerra d'extermini contra la seva formació. Que la corrupció la fan les persones físiques i no les persones jurídiques i que s'ha de respectar la presumpció d'innocència són dues obvietats que ningú no ha posat en qüestió. Hi ha una altra obvietat, però: quan un partit té, entre els seus imputats, tres expresidents i una part molt important dels seus càrrecs de més alt nivell, uns altres partits poden optar per no voler ser els seus socis de govern. I, en la configuració política en què ens trobàvem, aquesta opció no podia prendre altra forma que els cessaments.

Càlcul de conveniències. En política, el càlcul de conveniències és important: l'ètica de la responsabilitat, altrament dita de les conseqüències, és consubstancial a la vida política. Cessar UM és una errada en la mesura que trenca ponts de cara al futur, que fa molt difícils governs alternatius al del PP en properes legislatures, que dóna avantatge al partits estatals enfront d'un partit de la terra, etc.: segur que heu llegit o sentit reflexions d'aquesta mena. No vull fer cap crida altisonant a l'ètica dels principis, però sí recordar que, de vegades, quan una decisió és l'única possible per mantenir la credibilitat de qui vol lluitar contra la corrupció, el càlcul de conveniències esdevé un argument secundari.

Full de serveis del Bloc. També heu sentit aquesta frase: tots els partits que han governat tenen casos de corrupció. I després, aquell corol·lari: naturalment, els que no han governat o han governat poc en tenen menys. Si el Bloc no té casos de corrupció, es vol donar a entendre, és perquè ha governat molt poc. Doncs bé: és palmari que els partits que formen el Bloc han governat menys que el PP, que el PSOE o que UM, però també ho és que ja han governat prou (fa falta que faci l'historial?) com per sentir-se ben orgullosos del seu full de serveis perfectament net. Qui vulgui que es consoli pensant i predicant que tots som iguals, però que no aspiri a fer-nos-ho creure.

Miquel Àngel Llauger és diputat del Bloc per Mallorca. Diari de Balears

No tiene dirigentes conocidos, ni siquiera militante alguno, carece de personalidad jurídica y no ha sido aún constituido ni presentado. Gent per Eivissa es el primer partido fantasma de la isla, pero eso no le impide arrastrar sus cadenas sonoramente en portadas de periódico y boletines informativos un día sí y otro también. El partido que aún no existe tiene hasta página web. Si la misma eficacia publicitaria la tuviera cualquier marca comercial, a buen seguro ya sería líder de su sector.

Y, en realidad, ¿qué es eso de Gent per Eivissa? Muchos militantes progresistas lo interpretan, sencillamente, como la última ocurrencia de los dirigentes de ERC, y en concreto de Bernat Joan, que aún parece abrigar la ingenua creencia de que, por el simple hecho de sacar a la palestra unas nuevas siglas, los votos de izquierdas se multiplicarán en Eivissa como por ensalmo, en una versión progresista del milagro de los panes y los peces. No cabe mayor desatino. Cualquiera que conozca mínimamente el electorado ibicenco sabe que los votantes encuadrados como ´a la izquierda del PSOE´ son siempre los mismos, es decir, una proporción de papeletas que suele permanecer básicamente fija, con pequeños altibajos, elección tras elección.

Por eso, una de las acciones más inteligentes de la izquierda ibicenca fue la creación en 2006 de Eivissa pel Canvi (ExC), con la que se reunió en una sola candidatura a esa pléyade de micropartidos y personas independientes que, dispersos, sólo sirven para perder elecciones y, unidos, consiguen gobernar y decidir el futuro de la isla. Nada menos.

Por muchas combinaciones y permutaciones que se hagan entre el reducido número de integrantes que tiene ExC, y se coloquen como se coloquen, siempre serán los mismos. Es como aquel pastelero que, teniendo ante sí una tarta partida en cuatro trozos, cree que acabará teniendo una tarta de mayor tamaño por el solo hecho de cambiar los trozos de lugar o por fraccionar uno de ellos en dos. No, la tarta no crece.

Hoy, el pastel de ExC reúne todos los ingredientes progresistas que hay en Eivissa, aparte del PSOE. Es la forma más práctica y eficaz de funcionamiento que ha tenido jamás la izquierda. Dos bloques claramente definidos: PSOE por un lado y ExC por otro, con facilidad para aliarse y de entenderse, precisamente por ser sólo dos bloques. Partir en más fragmentos la pequeña tarta electoral de ExC sólo conseguirá dar lugar a trocitos improductivos de estéril pataleo en la oposición.

En el colmo de lo grotesco, un partido que nace acunado por ERC pretende hacerse pasar por una formación... ¡centrista! Sirva este detalle para formarse una idea de la seriedad del asunto.

Ahora bien. La pregunta es: ¿Hasta qué punto es mayoritaria dentro de ExC la opinión de que esta fórmula ha agotado ya su validez? Esa es la tesis que están divulgando sin parar Bernat Joan y sus adláteres más próximos, embebidos en no se sabe qué sesudos análisis político-aritméticos. Pero ¿realmente piensan lo mismo las bases de ExC? ¿De verdad una mayoría cree que es mejor volver a ese pasado de división y fragmentación en micro-partidos?

ExC tiene problemas internos, eso es evidente. Pero el reto de sus dirigentes es demostrar su inteligencia resolviéndolos, no delatar su incapacidad dinamitando la nave en la que viaja su futuro.

La política desborda siempre la lógica por las vías más insospechadas, así que cualquier cosa es posible. ExC tiene previsto tomar una decisión próximamente y entonces se verá si Gent per Eivissa llega realmente a materializarse o si se queda simplemente en lo que de momento es: el partido de los fantasmas.

Joan Lluís Ferrer. 10/01/2010. Diario de Ibiza

Aquest és el balanç: l'any 2009 ha estat l'any de la victòria aclaparadora dels corruptes. Hi ha hagut sentències exemplars, és veritat, i imputacions i citacions que fa un parell d'anys hauríem cregut inimaginables, però els corruptes han assolits els seús últims objectius militars: soscavar els fonaments de la democràcia. La democràcia, per cert, és la forma de govern que els ha permès circular en cotxe oficial, però internament se'n devien fotre una bona estona abans de cada prevaricació, de cada malversació o de cada tràfic d'influències. Les festes de Nadal, tan propícies a trobades amb la versió més extensa de la família, o amb els amics de sempre, ens han permès comprovar-ho: que tots els polítics són iguals, i que tots són corruptes, no és, ara mateix, l'expressió d'un estat d'ànim, sinó un axioma tan incontrovertible com ho era el geocentrisme a l'Edat Mitjana.

Dues de les quatre (són quatre si simplificam una mica, és cert) forces polítiques del país acumulen el 99% dels casos de corrupció. L'1% restant, corresponent a una tercera força política, els serveix de cortada argumental permanent per repetir-nos tot allò: no hi ha partits corruptes sinó persones corruptes, tothom té una ovella negra, etc. Veritats a mitges, en la mesura que obliden que no hi ha partits corruptes però sí partits amb moltes més persones corruptes que els altres, i fins i tot partits on les ovelles blanques es troben perdudes enmig de tanta llana fosca. Són els mateixos partits que prediquen amb tota grandiloqüència els propòsits de regeneració i que, en els moments en què es veuen més acorralats, recorren a allò altre de la persecució judicial. Tot plegat, aconsegueixen crear una boira que, si bé no els fa passar per honestos, sí que fa creure que la brutor es reparteix de manera equitativa per totes les barriades polítiques: aquesta mentida és la seva victòria.

La paradoxa és que la intolerància social davant la corrupció castiga de manera més severa que a ningú l'única força política amb un historial net de malversacions i altres herbes parentes. Qui no vol pols que no vagi a s'era, que diuen, però això no hauria de voler dir que no es pot anar a l'era de la política sense ser acusat d'estar tot empastifat. Mentrestant, la tolerància social davant la corrupció (fenomen de sempre, però que també prospera en aquests temps, coetàniament al seu contrari) gratifica els del 99%, tot adoptant noves formes. En època de crisi, n'hi ha que es poden veure beneficiats per aquella creença, més present entre el comú de la gent del que es fa explícit, segons la qual el que sabrà fer funcionar les coses és aquell que també sap fer-se el regal de dos o tres milionets per a ús particular. I després hi ha la tolerància dels patriotes: aquella que ve a dir que sí, que són corruptes, però són els nostres corruptes.

Arribat el dia de les eleccions, i per resumir, podria ser que els votants afectats d'intolerància, fastiguejats, es quedassin a casa, i que els de la tolerància anassin fidelment a omplir les urnes amb les paperetes dels seus: els del 99% dels casos. El cercle de la victòria de la corrupció (corrupció vol dir putrescència, podridura) s'hauria tancat. A veure si sabem evitar-ho.

Miquel Àngel Llauger. Diputat del Bloc per Mallorca-PSM-Verds. 8/01/2010. Diari de Balears

Com diuen els clàssics: quid prodest? A qui beneficiaria la desaparició d´Eivissa pel Canvi? En primer lloc al PP, que probablement guanyaria les properes eleccions insulars. Però també a aquells que no creuen en la pluralitat de l´esquerra, a aquells que aposten pel model bipartidista, a aquells que volen canviar només alguna coseta per a que en realitat no canvii res.

Qualsevol projecte polític viable ha de comptar amb una determinada base social, efectiva o potencial, un programa i un equip de persones disposat a concretar aquest programa en una determinada praxi política.

ExC té una base social, els ciutadans que amb els seus vots varen fer possible un govern de progrés a Eivissa, i de retruc al conjunt de les Illes Balears. Part d´aquesta base social està ara desconcertada i emprenyada amb l´espectacle que estem oferint amb les nostres divisions, tot esperant una explicació per part de la nostra organització. Però hi és. I les mateixes raons que portaren a milers de ciutadans a fer-nos confiança amb l´eina més important que hi ha a la democràcia, el vot, continuen plenament vigents. Sense ExC no hauria estat possible el canvi polític que va posar fi a l´esperpent del darrer govern de la dreta. Sense ExC aquest canvi esdevindrà efímer i no es podran consolidar polítiques de progrés al servei del nostre territori de la gran majoria dels seus habitants.

Evidentment que ExC necessita actualitzar-se, desenvolupar-se i concretar el seu projecte. Sempre s´han de cercar els elements de millora per desenvolupar els tres grans eixos que inspiren el nostre treball polític: progrés social, autogovern i defensa del territori.

En el debat sobre la continuïtat d´ExC és legítim que cadascú defensi els seus interessos polítics, però també és legítim exigir responsabilitats als qui juguen a dinamitar l´única opció real que actualment pot permetre un govern de progrés a Eivissa. Pensar que a Eivissa hi ha un espai polític per ocupar entre el PSOE i el PP és no entendre fins a quin punt aquests partits comparteixen un mateix paradigma, amb més o menys matisos, en política econòmica, social, educativa, ambiental i d´organització territorial. Per entendre´ns: el PSOE només fa polítiques progressistes quan l´aritmètica parlamentaria l´obliga a pactar amb forces progressistes, i només un espai electoral fort i consolidat a l´esquerra del PSOE pot garantir això. Un espai que, des d´una esquerra no dogmàtica, aspiri a obtenir el sufragi dels ciutadans que actualment ens voten i de molts que encara no ho han fet. Perquè els votants no són del PSOE, ni del PP, ni nostres ni de ningú. Són ciutadans lliures que lliurement votaran a aquells que pensen que defensaran millor els seus interessos. Hem d´aspirar a arribar a més gent amb el nostre missatge i les nostres propostes, no a abdicar de les nostres idees per a pretendre ocupar un espai polític impossible en una operació que al final ens deixaria sense idees i sense vots. La gent d´Eivissa no es mereixeria això.

A ExC hi ha problemes, això és del tot evident. Però aquests problemes es poden solucionar si hi ha voluntat política, responsabilitat i generositat per part tant dels partits com dels independents que conformem aquest projecte. Un projecte en el que tots els que actualment estem, i molta més gent que encara no està, som necessaris, però ningú no és imprescindible.

No hi ha cap maledicció bíblica que hagi condemnat la nostra illa a tornar a estar governada per una de les dretes més socialment reaccionàries i depredadores del territori de tota l´Europa Occidental. Cal consolidar polítiques de progrés que durin més que una efímera legislatura, cal un nou impuls per tornar a il·lusionar els milers de ciutadans que continuen reclamant canvis polítics profunds, i Eivissa pel Canvi és la força necessària per a fer-ho. I en política hem de ser capaços de fer possible allò que és necessari. No tinguem cap dubte que, de no ser així, les responsabilitats se´ns exigiran a tots i a cadascun de nosaltres.

Bartomeu Roig i Raimon Bono, membres de la Coordinadora d´Eivissa pel Canvi. Diario de Ibiza (19-12-2009)