3/09/2010

Fa uns pocs dies que he tornat a Eivissa després d’unes, ho he de dir, reparadores vacances. Voldria haver reprès el blog amb algunes referències al que he llegit o vist aquests dies però, malauradament, el pont de connexió entre les vacances i la tornada a la feina ha estat l’incendi de Benirràs. Vaig veure les notícies a la televisió quan va esclatar així com els diaris i, en tornar, he anat a fer una visita. De tot allò vist i llegit, aquestes notes.

Desolació. La paraula que trobo millor descriu el dia després de la batalla. Boscs negres, restes d’arbres esquifits, persistent olor a cremat, devastació, pintura en blanc, gris i negre, escalfor. Desolació

Temptacions. Aquest tipus de tràgics esdeveniments afavoreixen actituds que, tot i  comprensibles, poden ser negatives. Em refereixo a la lamentació permanent i a l’obsessió  per la pèrdua. Crec que ser conscients de la dimensió del desastre és fonamental però mai ens pot dur a la paràlisi.

Protecció. Hem hagut de sentir arguments del tipus de: la prohibició d’urbanitzar no implica protecció. Curiosament, esgrimida no només per la dreta. Alliberar zones valuoses mediambientalment de la urbanització és una forma eficaç i necessària de protegir-les i així ho he defensat per llocs com a Benirràs al Parlament. El que és cert és que això és garantia necessària però no suficient per a la seva preservació i que es precisen plans complementaris de conservació. I és cert que aquests plans no hi són. No deixa de cridar l’atenció que un esdeveniment com el que estem valorant sigui aprofitat per alguns per reivindicar la rebaixa de la protecció de la zona i les “bondats urbanitzadores”.

Què fa falta. Des del meu punt de vista, és urgent agilitar les investigacions sobre els responsables de l’incendi, fer una valoració dels danys mediambientals i materials (en relació als veïns afectats) que s’han produït, elaborar un pla d’actuació a curt, mig  i llarg termini que permeti la recuperació de la zona i posi els mitjans ( i això signifiquen recursos econòmics...) perquè no es pugui tornar a produir res semblant. L’èxit i viabilitat de qualsevol actuació depèn de la necessària col.laboració i lleialtat entre les institucions implicades (Ajuntament, Consell Insular, Govern Balear i Govern Espanyol). Seria desitjable que el què ha passat a Benirràs serveixi “d’exemple” per evitar la repetició de la tragèdia a altres indrets de l’illa en similars situacions de risc.

Recursos. Efectivament, parlar de mitjans és parlar de recursos econòmics, vaja, de diners. No puc passar per alt les reivindicacions dels treballadors de l’IBANAT que, per cert, han fet una feina magnífica a l’incendi i que estan denunciant, entre altres qüestions, el mal estat i l’obsolescència del material amb què treballen. No, així no hi anam.

Què ens sobra. Ens sobren actituds de polítics que no saben estar a l’alçada de les circumstàncies ni assumir el paper que els hi pertoca. Ens sobren protagonismes polítics inútils que cerquen la rendibilitat partidista de la desgràcia. Inesperadament, ha estat en Carraca qui s’ha dut la palma d’ambdues coses. Esperadament, Jerez i cia li segueixen ara el joc i demanen una compareixença de n’Antich per explicar les actuacions dutes a terme durant l’incendi. No ens queda res a veure...

29/07/2010 

Vacances. Sí, estic cansada, tinc la sort de poder sentir-me cansada i sabre que demà estaré de vacances. Sí, sóc una privilegiada, me’n puc anar de vacances quan molta gent no ho pot fer perquè ha de treballar o, el que és pitjor, perquè no té feina. Aprofitaré per retrobar-me amb la família, per descansar, per llegir, per passejar,... per canviar el ritme. De vegades, sento que més que viure la vida, la vida em viu.

A corre-cuita. Però abans de tancar per vacances el blog, vull deixar una darrera reflexió, com veureu, poc elaborada, feta a corre-cuita, entre la necessitat d’escriure-la i la impossibilitat de dedicar-li el temps que necessitaria.

Reivindicació. Ho sentim sovint i més que ho sentirem. “No som ni de dretes ni d’esquerres”, “ha perdut el seu significat dir que s’és de dretes o d’esquerres”, “a la política local no hi ha diferències entre les dretes i les esquerres”... i així, trobam i trobarem múltiples variants amb un únic objectiu: esborrar les diferències entre dretes i esquerres, que no deixa de ser una variant del “tots els polítics són iguals” i ...”a río revuelto ganancia de pescadores”.

Doncs, no, no hi puc estar d’acord. Reivindico la diferència entre la dreta i l’esquerra que va molt més enllà de l’elemental debat nominalista. Reivindico que les diferències entre dreta i esquerra són de forma i de fons, de valors i de pràctiques, de la política en majúscula i de les polítiques minúscules però essencials. Reivindico que la concepció de fer política, de gestionar allò públic, de valorar l’interès general, de pensar l’economia, la societat, el territori i la cultura, de concebre el futur, de debatre entre principis i responsabilitat, de fer barri, ciutat, illa o país o d’exercir la solidaritat res tenen a veure si es fa des l’esquerra o des de la dreta. Reivindico l’esquerra i la necessitat de fer política en el sentit més ampli de la paraula.

Bertolt Brecht. Us deixo unes paraules d’en Bertolt Brecht que, malgrat el pas del temps, mantenen la seva vigència:

"El pitjor analfabet és l’analfabet polític. No sent, no parla, no participa dels esdeveniments polítics. No sap que el cost de la vida, el preu de les llegums, del pa, de la farina, del vestit, de la sabata i de les medicines, depenen de decisions polítiques. L’analfabet polític és tan ase que s’enorgulleix i treu el pit dient que avorreix la política. No sap que de la seva ignorància política neix la prostitució, el nen abandonat i el pitjor de tots els bandits, que és el polític corrupte, manefla i lacai de les empreses nacionals i multinacionals".

22/07/2010

Retorn al passat. Aquest passat dimarts s’han confirmat les pitjors de les previsions per al nostre territori. L’acord del PP i UM han possibilitat l’aprovació de la declaració d’interès autonòmic (¡!) de la construcció d’un nou camp de golf a Mallorca (i serà el 24) i la conversió en sols urbans amb possibilitats de creixements de Platja d’en Bossa, Cala Tarida i Ses Variades a Eivissa. Un retorn al passat, a la política territorial encimentadora i especulativa de la legislatura passada del Sr. Matas i Cia. A més a més, s’ha fet mitjançant la inclusió d’esmenes al “Decret-llei de Sa Coma” que PP i UM varen decidir tramitar com a projecte de llei, és a dir, agafant una drecera que diu molt de la valoració que de la potestat legislativa del Parlament tenen aquests partits.

Crítiques a la posició d’ExC. No m’ha estranyat que ExC, i jo particularment, hàgim rebut crítiques per part dels sectors més propers a nosaltres pel canvi de posició en relació “als urbanitzables”. He de dir també que he trobat a faltar crítiques cap als responsables, el PP i UM, de que tot aquest llarg procés hagi acabat de la pitjor de les maneres possibles, no per nosaltres, sinó per al nostre territori. És evident que ExC ha canviat de posició, és clar que jo ho he fet i és, per això, que crec necessari donar una explicació del perquè d’aquest canvi, la meva explicació.

Posició inicial. A l’entrada que feia en aquest blog el passat 11 d’abril, feia una breu història dels “urbanitzables” i exposava quines eren les condicions que ExC considerava bàsiques – i que jo compartia al 100% -  per donar una solució al problema dels urbanitzables: “que no es reclassifiqui el sòl, que no es vagi en contra de les sentències dels tribunals, que no es permetin nous creixements, que es consideri l’alta consolidació edificatòria i que tot això es faci en el marc de la llei de sòl”.

Canvien les circumstàncies. Doncs bé, a partir d’aquell moment, es produeixen una sèrie d’esdeveniments que canvien la viabilitat de les nostres propostes. En primer lloc, PP i UM es posen d’acord per tramitar com a projecte de llei el Decret de Sa Coma, en segon lloc, el Govern retira el seu projecte de llei de sòl, en tercer lloc, i en paral.lel, augmenten les pressions del PSOE per vincular l’aprovació inicial de la modificació PTI d’Eivissa a la solució del problema dels urbanitzables i, finalment, el PP presenta al projecte llei de Sa Coma una esmena sobre els urbanitzables que va molt més enllà de la plantejada pel PSOE.

Opcions i conseqüències. Davant aquesta nova situació hi havia dues opcions bàsicament: mantindre la nostra posició inicial o modificar-la.

El manteniment de la nostra posició inicial implicava tancar pràcticament el camí a l’aprovació del PTI, tensar fins a un punt impredecible les relacions amb el nostres socis de govern i, a més a més, la seguretat de que sortirien l’esmena del PP o del PSOE.

Modificar-la ens permetria donar una possibilitat al PTI i, qüestió molt important, presentar una esmena que pogués aturar la del Partit Popular i modificar la del PSOE. Això només era possible si convencíem al PSOE de la bondat de la nostra proposta i això passava per renunciar a 2 de les condicions bàsiques que havíem plantejat: la reclassificació del sòl i, en conseqüència, la renúncia a no anar en contra de les sentències dels tribunals.

Personalment, vaig optar per la segona opció i no va ser una decisió fàcil, triar un mal menor que implica renunciar a aspectes essencials que havia defensat a capa i espasa em va resultar molt, molt difícil, em podeu creure ( o no... el pensament és lliure)

L’esmena. Els canvis que vàrem proposar al PSOE per modificar la seva esmena mantenien tot el que es podia de la nostra posició inicial: reconeixement exclusiu d’allò que està edificat sense possibilitar cap creixement ni de volum ni noves edificacions, que la delimitació de l’àmbit urbà no generés noves àrees de transició (que en el futur podrien ser urbanitzables) i que aquest procés no anul•lés possibles infraccions urbanístiques. Efectivament, reconeixíem com urbà Platja d’en Bossa i Cala Tarida però asseguràvem que no es produís el consum d’un metre més de sòl. Després de nombroses reunions, el PSOE la va acceptar.

Comparativa. Si comparam les tres esmenes que, finalment, estaven sobre la taula ens trobàvem que:

a) Partit Popular: reconeixia com urbans amb possibilitats de creixements interiors i exteriors Platja d’en Bossa i Cala Tarida. Ampliava la condició d’urbà a Ses Variades i, probablement, a altres indrets costaners.

b) PSOE: reconeix com urbans amb possibilitats de creixements interiors i exteriors Platja d’en Bossa i Cala Tarida.

c) ExC: reconeix com urbans sense possibilitat de cap creixement Platja d’en Bossa i Cala Tarida.

Aquesta comparativa és la raó bàsica per la que vaig considerar que pagava la pena intentar-ho. Era el mal menor per al nostre territori.

Acord PP-UM. Després de l’esforç negociador amb el PSOE, tocava intentar convèncer a qui tenia el vot decisiu, UM. Hem de dir que no vàrem trobar precisament molta receptivitat. Vàrem parlar en diverses ocasions sobre la nostra esmena però UM ja tenia clar que votaria l’opció del PP qui, a la seva vegada, es va comprometre a votar esmenes d’UM. El resultat, com deia al principi, els pitjors dels possibles.

Reflexió. No intento convèncer ningú amb aquestes explicacions. Simplement, aporto arguments perquè s’entengui perquè vaig prendre una decisió determinada en unes circumstàncies concretes. D’aquests tres anys de diputada, us puc assegurar que mai triar m’havia resultat tant complicat i que mai el debat entre l’ètica dels principis i la praxis política l’havia tingut tant omnipresent. Veure, a més a més, que no hem aconseguit l'objectiu perseguit afegeix una dosi de frustració política que endureix més l'autocrítica...però, al cap i a la fi, la vida és decidir i assumir les conseqüències i la política, també.

18/07/2010

A un dia del ple que debatrem la llei sobre el camp de golf de Son Bosc i el projecte de llei de Sa Coma (sí, la que acabarà reconeixent com urbans amb possibilitats de creixement Platja d'en Bossa, Cala Tarida i Ses Variades), us deixo aquest bon article d'en Ferran Aguiló com aperitiu. En parlarem, i molt.

Autolesió ocular
 

Quan els bruixots bramen que les ideologies s'han acabat, que és igual que governi un partit que un altre o que l'esquerra pragmàtica que toreja al Consolat de la Mar segueix les mateixes polítiques que feia la UTE PP-UM, s'ho paga fregar-los pels morros l'ordre del dia del ple del Parlament de dimarts que ve. L'actuació del govern Antich no és per sentir-se'n orgullós de manera eufòrica i acrítica -només faltaria-, però pensar que la seva cadira l'ocupàs qualsevol dels qui dimarts se sentiran satisfets d'aconseguir que Son Bosc sigui un camp de golf en lloc d'una zona protegida d'un parc natural o es felicitaran d'enganyar la justícia per mantenir l'asfaltada des Riuet de Manacor, acollona. Vet aquí la diferència, subtil si voleu, però evident.

Davant de propostes que no amaguen l'ADN de cadascú cal prendre partit, saber què volem i amb qui s'hi fa més a prop, malgrat sempre es pot anar més lluny. La resta són excuses d'aquells que fan política des de la butaca, que no es mullen ni davall de la dutxa i que exigeixen sacrificis que ells no estan disposats a fer. Criticar, sí (evidentment). Estar a l'aguait per no permetre que el pragmatisme en lloc de confortar-los els incomodi, també. Però no voler veure que, per aquells que han lluitat i lluiten per unes illes sostenibles, hi ha diferències abismals entre les polítiques de la dreta i les de l'esquerra no és miopia, sinó autolesió ocular.

Quina coherència podem esperar dels ciutadans si els seus dirigents juguen a la incoherència sense esmussar-se. Aquells que prediquen submissió al dictat de la llei, que ens refreguen pels morros la veritat immutable que emana dels dictats del Constitucional sobre la inexistència de la nació catalana dimarts faran una botifarra descomunal al Tribunal Superior de Justícia i, enmig de mamballetes i alegries descontrolades, es passaran per l'entrecuix l'ordre de demolició del pont sobre el Riuet de Manacor, que no s'ajusta a la legalitat ni amb calçador. Ole, tus cojones. Si la llei no permet al dirigent tenir les mans lliures se'n fa una altra sense que la ciutadania ho demandi, i ja està.

També, dimarts, el Parlament aprovarà la Llei del sector públic que no és la que voldríem molts però que va molt més enllà del que els anteriors governs voldrien. Amb ella, Alí Matas i els quaranta lladres haurien necessitat més intel•ligència per buidar-nos el calaix. Podeu continuar flastomant i trobar ossos en el lleu al tarannà de l'esquerra que ens governa -jo també ho faig-, però l'alternativa no té manies i la seva piconadora avança sobre la societat fins i tot quan no governen. Ja n'hi ha que adverteixen a les empreses còmplices de la legislatura del saqueig que el seu silenci és la condició indispensable per contractar amb ells a partir de l'any que ve, quan governin. Que governin només depèn dels votants de l'esquerra que s'abstenguin. Que tornin a contractar a dit i amb tot l'enfilall de mangarrufes, també.

9/07/2010

Un lector d'aquest blog m'envia el següent article i em demana la seva publicació. Ho faig amb molt de gust i coincideixo plenament amb el seu plantejament.

Moratinos a Cuba 

El ministre d’Afers Exteriors i Cooperació del govern espanyol, Miguel Ángel Moratinos, es troba a Cuba per donar suport a l’església catòlica cubana i aconseguir una millora de la situació dels presos polítics cubans. Les gestions pareix que estan donant fruits i més de cinquanta presoners podrien ser alliberats.
Vull encoratjar el ministre Moratinos i recordar-li que tampoc compleix els Drets Humans el govern d’Israel, que manté una ocupació i colonització il•legal a Palestina, que deporta els palestins fora de la seva llar, que construeix un mur il•legal, que roba terra i aigua als pagesos palestins dels territoris ocupats, que durant desembre de 2008 i gener de 2009 va emprendre una matança de civils a Gaza, que ataca una flotilla de pau en aigües internacionals, que assassina 9 cooperants, i un llarg etc. La diplomàcia internacional continua instal•lada en la “raó d’estat” de Maquiavel.

La RED SOLIDARIA CONTRA LA OCUPACIÓN DE PALESTINA (RESCOP) celebra avui el 5è aniversari de la campanya de BOICOT, DESINVERSIONS I SANCIONS en solidaritat amb la resistència de la població palestina i en contra de l’ocupació il•legal per part de l’estat d’Israel. Convida a sumar-nos en aquesta iniciativa, per exemple, deixant de consumir productes que tenen un codi de barres que comença per 729, però també prenent nota de l’actitud dels diferents partits polítics respecte del conflicte palestí.

Les organitzacions que formen la RESCOP són:
- ACSUR (Confederal),
- Asociación Al-Quds de Solidaridad con los Pueblos del Mundo Árabe (Andalusia),
- Asociación Andaluza por la Solidaridad y Paz (Andalusia),
- Asociación Hispano Palestina Jerusalén (Madrid),
- Asociación Pro-Derechos Humanos de Andalucía (Andalusia),
- Boicot Preventiu (Catalunya),
- Comunitat Palestina de Catalunya (Catalunya),
- Coordinadora de apoyo a Palestina de Logroño,
- CSCA-Madrid,
- CSCA - Astúries,
- Ecologistas en Acción (Confederal),
- INTERPUEBLOS,
- Comité de Solidaridad con los Pueblos (Cantàbria),
- IEPALA (Madrid),
- Komite Internazionalistak (Euskadi),
- MEWANDO (Euskadi),
- Movimiento de Solidaridad Internacional (Catalunya),
- Mujeres por la Paz - Acción solidaria con Palestina (Canàries),
- Mundubat (Euskadi),
- Paz Ahora (Confederal),
- Paz con Dignidad (Confederal),
- Plataforma de Solidaridad con Palestina (Andalusia),
- Plataforma de Solidaritat amb el Poble Palestí (Eivissa),
- Red de Jóvenes Palestinos (Confederal),
- Red de Judios Antisionistas (Madrid),
- Red Euromediterranea de Cooperación al Desarrollo (Madrid),
- Sodepaz (Confederal),
- Sodepaz Balamil - Plataforma Solidaria con Palestina de Valladolid,
- Taula per Palestina (Mallorca),
- Xarxa d’Enllaç amb Palestina (Catalunya),
- Xarxa de Solidaritat amb Palestina de València.

6/07/2010

Només una lectura superficial dels diaris d’avui al matí em convida a fer aquests apunts amb noms propis.

Enrique Ortiz . Llegeixo que la policia està registrant  la Diputació d’Alacant i el domicili del seu President, José Joaquín Ripoll, màxim responsable del PP a la província. Alhora s’està intervenint l’Ajuntament d’Orihuela i l’empresa de n’Enrique Ortiz, definit pel periodista com un dels empresaris més rellevants de la Comunitat Valenciana i que apareix citat al sumari del Cas Gürtel, vinculat al presumpte finançament irregular del PP valencià. A aquest perfil afegiria jo, propietari de l’empresa Ortiz e Hijos, empresa que formava part de la UTE que ha fet l'autovia d'Eivissa a S. Antoni.

Bartomeu Vicens. Avui ha ingressat a presó després que el Tribunal Suprem li hagi dictat condemna ferm per tres anys en relació al Cas Son Oms. Ex-portaveu d’UM al Parlament Balear durant l’actual legislatura, ex-Conseller de Territori al Consell de Mallorca durant la passada legislatura i, ara, primer diputat autonòmic balear empresonat per un cas de corrupció. Satisfacció perquè es fa justícia però... no sento alegria. 

Miquel Jerez. Afirmava fa dos dies que no pagava la pena valorar la resposta del Partit Popular als resultats de l’auditoria de les autovies d’Eivissa. No puc estar-me de fer un comentari a una declaració que llegeixo avui: “El PP defiende que, si el Conseller de Obras Públicas del Govern, Jaume Carbonero, «reconoce que no hubo desviación de fondos, lo que sí se convertiría en una chapuza sería el malgasto de dinero público en una auditoría realizada sólo para cumplir un pacto electoral”.
Com comentava a la darrera entrada sobre aquest tema, no és l’auditoria la que ha de comprovar un possible desviament de fons sinó la justícia i això està per veure. El que demostra l’auditoria és que hi ha hagut irregularitats administratives, sobrecosts de les obres i sobrecosts de l’explotació... Com és possible que el Partit Popular defensi aquesta penosa gestió? Terrible!...el PP ja s’ha acostumat a veure detinguts els seus i sembla que si no hi ha responsabilitats penals i algú no va a presó tot allò fet queda legitimat...Evidentment, no ho comparteixo però, a més a més, jo, al seu lloc, no estaria tant tranquil.la. Simptomàtica també la importància que el Sr. Jerez dóna al compliment dels compromissos electorals i significatiu el seu concepte de malbaratament.

Postdata. Acabo d’escoltar les notícies de les 18 h. El President del PP d’Alacant, José Joaquín Ripoll, i l’empresari Enrique Ortiz han estat detinguts.

4/07/2010

Un llarg i complicat camí. Finalment, l’auditoria de les autovies d’Eivissa s’ha conclòs. Era aquest un compromís electoral que s’ha complert. No ha estat un procés fàcil. S’han hagut de fer fins a tres licitacions diferents ateses les connexions que apareixien entre les empreses que s’oferien per fer l’auditoria i les concessionàries de les autovies o el govern del Partit Popular de l’anterior legislatura. L’ex-Consellera Cabrer argumenta, per llevar credibilitat als resultats de l’auditoria, que aquesta està impugnada. El que no diu, per raons òbvies, és que l’empresa que ha impugnat l’adjudicació és justament la Pricewaterhouse, casualment allà on treballava el Sr. Matas fins el seu processament judicial i de la qual és delegada  a Balears una ex-alt càrrec del President Matas.

Irregularitats i sobrecosts. Vint volums són difícils de resumir en dues rodes de premsa però les dades aportades pel Conseller Carbonero són prou significatives i venen a legitimar, en el sentit de donar “certificat d’autenticitat”, bona part de les denúncies del moviment antiautopista. Estan acreditades nombroses irregularitats administratives: des de la manca de competència del Govern per fer les obres o triar el contracte de concessió amb peatge a l’ombra fins a l’absència d’informes d’impacte ambiental o de Recursos Hídrics passant per l’adjudicació de la construcció de les autovies a empreses que no complien amb els requisits establerts al concurs, el qual hauria d’haver quedat desert. Es constaten evidents deficiències als processos expropiatoris així com insuficients controls qualitatius de les obres i el menyspreu absolut en relació a les compensacions patrimonials “oblidant-se” de l’1% cultural. Està comprovada l’existència de sobrecosts d’obres i d’explotació derivades algunes d’elles de decisions tècniques no justificades. Amb les dades aportades sabem que els sobrecosts d’obres no justificades són els següents: innecessari desdoblament de 3.8 km de l’autovia de l’aeroport (2,3 milions d’euros), innecessari cobriment del fals túnel de Can Cifre (4 milions d’euros), innecessari cobriment de la part central de les rodones de Can Cifre i Can Escandell (0.8 milions d’euros) i l’innecessari túnel de S. Rafel (24 milions d’euros). És a dir, 31.1 milions d’euros, als que hauríem d’afegir “la muntanya” de Jesús que també es considera prescindible malgrat no es quantifica el seu cost i els tipus d’enllaços deprimits que resulten per als auditors qüestionables. D’altra banda, estaríem parlant dels sobrecosts d’explotació:  cost màxim del contracte per a l’Administració durant tots els anys de la concessió (5.7 milions d’euros), 3 màquines llevaneus (1.5 milions d’euros), sobrevaloració del trànsit a l’autovia de S. Antoni derivada de la col.locació d’una única estació d’aforament (entre 0.45 i 1.4 milions d’euros cada any). Estaríem parlant d’entre 18.45 i 52.2 milions d’euros de sobrecost per aquests conceptes.

El valor d’una pèssima gestió. Les autovies d’Eivissa eren, fins ara, el símbol de la prepotència i del model viari insostenible del Partit Popular. A partir d’ara, també ho seran de la seva manera de gestionar els recursos públics: el malbaratament. Aquest malbarament té unes xifres que, només amb les dades aportades pel Conseller, es mourien entre els 50 i els 83 milions d’euros... Per cert que avui, sentia a la ràdio al Conseller d’Economia del Govern qui explicava que el resultat dels casos de presumpta corrupció i malbaratament de l’època Matas estava al voltant dels 280 milions d’euros, ...desconec si estaven sumades els sobrecosts de les autovies d’Eivissa però intueixo que no. En qualsevol cas, una obscenitat.

Una auditoria molt barata. No vull ni valorar l’airada i escassament argumentada reacció del Partit Popular quan ha hagut de veure al mirall de l’auditoria les vergonyes de la seva gestió de la construcció de les autovies d’Eivissa. Però sí que vull respondre de manera quasi telegramàtica a la seva acusació de l’alt cost de l’auditoria. Sempre he defensat que l’auditoria serviria per estalviar diners públics i crec que així serà. El descobriment de la previsió de comprar i mantenir 3 llevaneus (!!!) per a les autovies estava valorat  en 61.420 euros/any durant 25 anys, és a dir, 1.5 milions d’euros. Doncs bé, només amb aquesta quantitat l’auditoria està pagada i encara sobren 800.000 euros. D’altra banda, i com assenyalava abans, la correcció de la sobrevaloració del trànsit de l’autovia de S. Antoni podrà estalviar a les arques públiques entre 450.000 euros i 1.4 milions d’euros a l’any durant tot el període de la concessió. I això només són dos exemples.

L’ombra del dubte. No puc deixar de fer-me algunes preguntes inevitables, crec, atesos els casos de corrupció que assolen el país i un detall no menor, que una de les empreses adjudicatàries de les obres de les dues autovies d’Eivissa ha aparegut implicada dins la trama Gürtel.

Perquè es concedeixen la construcció de les dues autovies d’Eivissa a empreses que no complien els requisits tècnics de la licitació i no es declara desert el concurs com corresponia? Per què es produeixen sobrecosts a les obres (en tant que no justificades) i sobrecosts d’explotació (en tant l’Administració acaba pagant més del que tocaria a les empreses concessionàries)? Assistim simplement a una dolenta gestió per incompetència o es tracta d’una gestió ben pensada perquè, malgrat malbarata els recursos públics, aconsegueix els seus objectius que no són necessàriament públics? 

Evidentment, només una actuació judicial pot contestar-hi. Anunciava el Sr. Carbonero que l’auditoria serà estudiada per l’Advocacia de la Comunitat Autònoma per veure si calen actuacions judicials...

23/06/2010

Reconec que no acabo de veure bé aquest costum dels polítics d’assistir massivament al començament de qualsevol obra que faci un ajuntament, el Consell o el Govern, aquesta mena de ritual d’anar als actes que es coneixen com la “primera pedra”. Entenc que hi vagin els qui estan directament implicats però no “tota la cort”.  Me’n recordo que vaig rebre més d’una crítica de gent propera per no haver anat a la de l’hospital i la resposta que els hi vaig donar és que em sentia prou representada pels companys que hi anaven, que el meu compromís no era menor pel fet de no anar-hi i que realment no acabava de trobar-li el sentit, més enllà de la foto per la foto que no considero raó suficient.

Però avui, després de tres anys de diputada, he anat per primera vegada a una primera pedra, la de la nova carretera de S. Miquel. Ho he fet molt conscientment i, em direu sentimental, però amb una certa emoció. I ha estat així perquè penso que aquesta obra és, des del meu punt de vista, un símbol. És el símbol de com es pot millorar la xarxa viària d’Eivissa sense fer autopistes, és el símbol d’un concepte de mobilitat que afavoreix l’ús combinat del cotxe, el transport públic i la bicicleta en comptes de promoure el monocultiu del cotxe privat i és el símbol de com s’han de tractar les persones que han estat expropiades en comptes de menysprear-les. És, tot plegat, l’exemple d’una manera de fer política, en les formes i en el fons, que res té a veure amb la què va fer servir el Partit Popular durant la passada legislatura.

15/06/2010

La notícia. El passat dissabte, la companyia Baleària va presentar el seu darrer vaixell que durà el nom d’aquest prohom eivissenc que és n’Abel Matutes i va exercir les funcions de madrina l’ex-consellera d’inesborrable record, n’Estela Matutes.

Fora de la política?. El Sr. Matutes, ex-afiliat del Partit Popular va anunciar al començament d’aquesta legislatura que deixava la formació per defensar els seus propis interessos  (com si estan a política no l’hagués fet...)  i que es volia mantenir al marge de la política. En aquesta ocasió va aprofitar, com sempre que pot, per reivindicar els seus dos projectes feliçment aturats durant l’actual legislatura: el camp de golf de Platja d’en Bossa i el port esportiu d’Es Viver. Aquests dos projectes, segon l’il.lustre, haurien resolt els problemes actuals d’atur d’Eivissa la qual cosa a més de demagògica i falsa no deixa de ser una manca de respecte per als milers de desocupats que cada dia s’aixequen sense poder fer feina. Així mateix va carregar contra els equips de govern progressistes de Consell i Vila fent gala del seu particular sentit democràtic.

Valletta i la bandera. Aquest nou vaixell de Baleària, companya en la qual en Matutes participa financerament, té escrita la paraula “Valletta” al seu casc. Com es conegut, Valletta és el nom de la capital de Malta, perfecte complement de la bandera maltesa que ondeja a l’Abel Matutes. Sí, efectivament, l’Abel Matutes, juntament amb els dos darrers vaixells de la Companya, “l’Alhucemas” i el “Passió per Formentera”, està matriculat a Malta.

Banderes de conveniència o banderes pirata. Estam, per tant, davant un cas d’embarcacions sota bandera de conveniència, bandera barata o bandera pirata que són termes que es fan servir indistintament. Cercava per internet una explicació senzilla de les implicacions que en tenen i he trobat un interessant estudi del Dr. Hugo Ricardo Acha, Professor Titular de Dret de la Navegació (http://www.salvador.edu.ar/juri/aequitasNE/nroocho/Derecho%20Registral-BANDERAS%20DE%20CONVENIENCIA-Acha.pdf). Les seves paraules són molt aclaridores: “La bandera de conveniencia implica la matriculación de buques mercantes en países cuya legislación resulta conveniente para el propietario o armador, desde el punto de vista económico… Los rasgos comunes de estas banderas son los siguientes:…
 
3) Los beneficios de explotación de los buques no están sujetos a impuestos locales, o estos son bajos. Las únicas cargas impuestas son: un derecho de matrícula y un impuesto o tasa anual basado en el tonelaje de desplazamiento. También puede establecerse una garantía o llegarse a un acuerdo sobre exoneración futura de impuestos…
5) Existe plena libertad para dotar a los buques con tripulaciones extranjeras.
6) El país de la matrícula carece de poder para imponer el cumplimiento de reglamentos nacionales o internacionales y tampoco dispone de los servicios administrativos necesarios. Por lo demás no le interesa, ni tiene poder suficiente para controlar a las compañías.
7) Delegan el control de la idoneidad técnica de los buques matriculados y la emisión de los certificados correspondientes en sociedades de clasificación…

Además, es interesante hacer notar que los buques que enarbolan estas banderas no integran la economía de dichos países, no sirven a su comercio exterior, ni son para ellos productores de divisas, sólo abonan la tasa de inscripción en el registro correspondiente. Esta circunstancia, hace que no toquen con regularidad puertos del país de la matricula, lo que impide el control o inspección de los buques por parte de la autoridad de ese Estado, lo que determina la necesidad de delegar esa importantísima tarea”.

És a dir, aquestes banderes resulten molt “convenients” a les companyies navilieres perquè els hi estalvien imposts, permeten contractacions de personal més barates, es relaxen els controls d’inspecció i s’alliberen de reglaments internacionals o nacionals més estrictes. Més clar, l’aigua.

Estranya forma de lluitar contra el "nostre" atur. En aquest recerca que feia per internet he entrat a un blog de gent vinculada a aquest sector i he seleccionat, d'entre moltes que hi he trobat, una expressiva opinió que no he pogut contrastar però que resulta eloqüent: “Estan poniendo banderas de conveniencia (Malta) con tripulación lituana en sus buques de cabotaje de pasaje, mandando a los españoles al paro. En 2009 retiraron 3 buques, Manuel Azaña, Bahia de Malaga e Isla de Botafoc y los sustituyeron por otros 3 nuevos, Martin i Soler, Passió per Formentera y Alhucemas, pero con bandera de Malta y tripulación lituana, haciendo líneas de cabotaje con pasaje entre Denia, Valencia y Barcelona con Palma e Ibiza.

El armador paga un sueldo parecido al lituano pero se ahorra la seguridad social que ha de pagársela de su bolsillo el tripulante.

Estas son líneas de pasaje y cabotaje, están protegidas y son estratégicas y en muchos casos hasta subvencionadas por los gobiernos autonómicos, el personal de atención al pasaje (azafatas, camareros etc.) son panchitos, es decir, sudamericanos con sueldos ridículos. Mientras, continua subiendo el paro en este país.

El armador español recibe subvención por nueva construcción, cuando termina el barco pone bandera de conveniencia, mete tripulación extranjera y opera en una línea concedida a otro buque de pabellón y tripulación española, acabando el barco español vendido y la tripulación en el paro, muy inteligente”.

La conveniència d’en Matutes. Cadascú que tregui les seves pròpies conclusions però crec que si les declaracions d’en Matutes sobre la seva contribució a la lluita contra l’atur a Eivissa em semblaven demagògiques abans, després de sabre tot això, els conceptes que em venen al cap són hipocresia i cinisme impresentables.