23/06/2010

Reconec que no acabo de veure bé aquest costum dels polítics d’assistir massivament al començament de qualsevol obra que faci un ajuntament, el Consell o el Govern, aquesta mena de ritual d’anar als actes que es coneixen com la “primera pedra”. Entenc que hi vagin els qui estan directament implicats però no “tota la cort”.  Me’n recordo que vaig rebre més d’una crítica de gent propera per no haver anat a la de l’hospital i la resposta que els hi vaig donar és que em sentia prou representada pels companys que hi anaven, que el meu compromís no era menor pel fet de no anar-hi i que realment no acabava de trobar-li el sentit, més enllà de la foto per la foto que no considero raó suficient.

Però avui, després de tres anys de diputada, he anat per primera vegada a una primera pedra, la de la nova carretera de S. Miquel. Ho he fet molt conscientment i, em direu sentimental, però amb una certa emoció. I ha estat així perquè penso que aquesta obra és, des del meu punt de vista, un símbol. És el símbol de com es pot millorar la xarxa viària d’Eivissa sense fer autopistes, és el símbol d’un concepte de mobilitat que afavoreix l’ús combinat del cotxe, el transport públic i la bicicleta en comptes de promoure el monocultiu del cotxe privat i és el símbol de com s’han de tractar les persones que han estat expropiades en comptes de menysprear-les. És, tot plegat, l’exemple d’una manera de fer política, en les formes i en el fons, que res té a veure amb la què va fer servir el Partit Popular durant la passada legislatura.

COMMENTS

Nom *
Email (Per verificar i Contestar)

Enviar Comentari