23/09/2009      

Amb ocasió d´una trobada entre associacions i institucions per debatre sobre la necessitat a Eivissa de l´apertura d´una oficina d´estrangeria a l´illa, un dels assistents, valuosa persona molt compromesa socialment, va assenyalar que «lluitam per a una cosa tan contradictòria com una oficina d´Estrangeria en comptes de fer-ho pels drets dels immigrants». Així posava de manifest, amb bon criteri, que les forces que s´haurien d´estar emprant per aconseguir que els immigrants esdevinguin ciutadans i ciutadanes de ple dret les estàvem esgotant en aconseguir el que havia de ser d´obligat compliment per part de l´autoritat competent: posar els mitjans perquè les persones nouvingudes puguin complir amb els deures que l´administració els exigeix per regularitzar la seva situació. Aquesta contradicció s´ha expressat durant la setmana passada amb tota la seva cruesa.

D´una banda, a Eivissa s´inaugurava la tant reclamada i necessària oficina d´estrangeria. Tothom, representants de les institucions, de la Plataforma per la Convivència, sindicats i partits polítics expressàvem la nostra satisfacció perquè es fes realitat aquest objectiu llargament reivindicat. Però, d´altra banda, i tant sols un dia després, al Parlament Espanyol, els vots del PSOE, Convergència i Unió i Coalició Canària donaven llum verda a una nova reforma de la llei d´estrangeria. Aquesta modificació, la quarta des de la seva promulgació, suposa «un canvi de la normativa a la baixa pel que fa a la garantia de drets i reforça la percepció de l´immigrant com a mercaderia». Aquesta valoració, amb la que estic d´acord, ha estat expressada per la Comissió Espanyola d´Ajuda al Refugiat, Cáritas i la ´Red Acoge´ en un comunicat emès el passat dijous i al qual s´han unit també la Coordinadora d´ONGs per al Desenvolupament i USO.

Coincideixo amb els que consideren que són 4 els aspectes més polèmics d´aquesta reforma: l´augment de 40 a 60 dies del tancament als Centres d´Internament per a Estrangers, la limitació del reagrupament a la família nuclear i ascendents majors de 65 anys, l´expulsió dels sense papers víctimes de violència de gènere si no demostren els maltractaments i la imposició de multes de fins a 10.000 euros per afavorir l´estància d´un immigrant en situació irregular. Altres qüestions bàsiques com l´accés a l´empadronament, el dret a l´educació, a l´habitatge, als serveis socials i sanitaris bàsics o l´accés a la justícia gratuïta també queden «tocats».

Però si criticable és el contingut de la reforma, absolutament desafortunat és el moment elegit. No és casualitat que aquesta s´abordi justament en la situació de profunda crisi econòmica que estam patint; les organitzacions esmentades arriben a dir que la reforma és, en realitat, «una resposta a la crisi». Triar aquesta conjuntura sembla un autèntic despropòsit i irresponsabilitat que no vol veure l´efecte pervers que pot suposar: la identificació crisi econòmica-immigració i l´estigmatització de l´immigrant, especialment del qui es troba en situació administrativa irregular. Així mateix, fer aquesta reforma en temps de crisi demostra una notable manca de sensibilitat social perquè suposa ignorar (o no) que són els immigrants qui pateixen, entre altres, les conseqüències de la crisi amb més intensitat.

A la intervenció al Parlament per defensar la proposició no de llei que el PSOE i EXC havíem presentat conjuntament perquè s´obrís una oficina d´estrangeria a Eivissa, vaig afirmar que esperava que els arbres de l´Oficina d´Estrangeria no ens impedeixin veure el bosc de la reivindicació dels drets de les persones immigrades perquè siguin ciutadans i ciutadanes de ple dret. Continuo pensant el mateix però, lamentablement, la realitat i el temps no em donen la raó.

El projecte de reforma de la llei continua la seva tramitació parlamentària al Congrés de Diputats. No tinc gaires esperances que les esmenes presentades per l´esquerra (Esquerra Unida-Iniciativa per Catalunya-Verds i Esquerra Republicana de Catalunya) siguin acceptades i es millori el text. No obstant això, deixo una reflexió per a qui vulgui escoltar en paraules de l´antropòleg Alejandro Miquel sobre la immigració en temps de crisi: «la crisi en els seus efectes objectius, però també en els percebuts i en els discursos polítics que l´acompanyen no ajuda a fer bufar vents favorables a la incorporació i normalització dels immigrants. Ben al contrari, justifica polítiques i mesures de dubtós terme democràtic, però també de dubtosa eficiència i eficàcia pràctica».

22/09/2009

Avui ha començat el debat de política general al Parlament que continuarà fins dijous. Aquest debat marca el començament del període parlamentari i les línies generals d’actuació del govern. Avui li ha tocat el torn al President Antich i els dies següents fixarem la nostra posició els grups parlamentaris i presentarem les propostes de resolució.

Correcte. Antich ha fet un discurs, des del meu punt de vista, correcte, aferrat a la situació de crisi econòmica en què estam immersos.

Coincidències. Estic d’acord amb el plantejament general del President pel que fa a les prioritats que ha establert. S’han de posar els mitjans per intentar pal.liar els efectes de la crisi econòmica sobre els sectors socials més vulnerables, aquelles persones que es troben o trobaran aviat en situació d’atur, mitjans que han de fer possible que les famílies "resisteixin" el dur hivern que ve i mitjans perquè puguin insertar-se o reinsentar-se al mercat laboral. La segona prioritat assenyalada ha estat la responsabilitat del govern en estimular l’economia i la creació de llocs de feina intentant, alhora, reconduir el nostre model productiu. La consecució d’ambdós objectius passa pel manteniment de la inversió pública. En relació amb això em sembla rellevant la importància que ha donat el Sr. Antich a l’honestedat i rigor de la gestió pública de la que tant necessitats estam després del que va passar durant la darrera legislatura del Partit Popular.

Mesures concretes. He trobat un cert desequilibri entre les nombroses referències a la feina feta i les escasses mesures concretes de futur. Entre aquestes darreres destacaria l’acord aconseguit amb la banca per ajornar el pagament de les hipoteques durant 3 anys per a persones amb dificultats i les partides que es destinaran a crear ocupació des d’ajuntaments i consells, així com les que s’invertiran en formació.

Eivissa. Certament, és difícil en un discurs d’aquest tipus parlar de cadascuna de les illes. La construcció del nou hospital, les polítiques d’aigua i el transport públic (aquesta compartida amb Menorca) han estat pràcticament les actuacions esmentades. Tot i entenent la situació, m’hauria agradat sentir alguna referència més.

Finançament. El President s’ha mostrat autocomplaent en el seu discurs en relació al nou model de finançament i ha assegurat que les Illes Balears estarem a la mitjana de l’Estat. Sí que he trobat a faltar un compromís amb el finançament dels Consells que són peça clau del govern d’aquesta comunitat.

Sortirem de la crisi. M’ha agradat tornat a sentir que només amb el consens de tothom i amb la col.laboració de societat civil i institucions podrem sortir-ne. M’ha cridat l’atenció el diagnòstic que ha fet de la situació: el pitjor ha passat, hi ha símptomes del canvi de tendència de decreixement econòmic i s’ha aventurat a anunciar que serà avançat el 2010 quan s’iniciï la recuperació. No sé si ha estat massa agosarat... Així mateix ha parlat de compromís i confiança com elements bàsics per sortir-ne però he tingut la sensació d’una manca d’entusiasme que m’ha deixat preocupada.

Dubtes. Sovint em demano si el que feim al Parlament és percebut com pròxim i útil a la gent. Sovint sento, i no sé quin és el motiu, que vivim en una mena de realitat paral.lela massa desconectada de la realitat quotidiana. Sovint intento detectar quin és el motiu d'aquesta llunyania i sovint no trobo la resposta. Avui em torna a passar. Aquest debat, juntament amb el de pressuposts que es farà al mes de desembre, són els més importants del període parlamentari...i continuo tenim la percepció que l'interès és fonamentalment mediàtic i parlamentari...I continuo donant-li voltes.

9/09/2009

Estic trista. Ahir va morir en Kinoto, un gran lluitador, un idealista, però, sobretot, una gran persona i un bon amic. Llegeixo els diaris, assisteixo a reunions, sento comentaris i no aconsegueixo veure la transcendència i importància de les coses, “vanitas vanitatis” em sembla gairebé tot. Ja sé que quan se’ns mor algú que estimam sempre s’entra en aquest estat de relativisme i escepticisme, ja sé que, normalment, passa aviat i que, a més a més, som incapaços de treure profit, d’aprendre d’aquestes reflexions del moment. Ho intento, a base de cops, tal vegada, n’aprendré.

Si existís cap cel anarquista, en Kinoto ja hi seria...i, segurament, estaria muntant un moviment reivindicatiu.

Aquests dies estan apareixent nombroses cartes al Director dels diaris locals dirigides a Kinoto i comentaris a blogs, he pensat que seria una bona idea anar incorporant els enllaços per si no heu pogut llegir-los:

   http://www.diariodeibiza.es/opinion/2009/09/10/kinoto-luis-ruiz-marian-suarez--correo-electronico/358011.html
   http://www.diariodeibiza.es/opinion/2009/09/12/memoria-kinoto-vicente-torres-guasch/358580.html
   http://www.diariodeibiza.es/opinion/2009/09/12/fins-sempre-kinoto-maria-serra-sala/358581.html
   http://www.diariodeibiza.es/opinion/2009/09/13/abracada-kinoto-isabel-costa--sant-rafel/358751.html
   http://www.diariodeibiza.es/opinion/2009/09/13/companero-kinoto-giovanni-rainaldi--presidente-asociacion-artesanos-profesionales-ibiza/358756.html
   http://artur.balearweb.net/
   http://www.diariodeibiza.es/opinion/2009/09/15/kinoto-des-laavib-carles-guasch-president-laavib/359266.html
   http://www.diariodeibiza.es/opinion/2009/09/15/memoria-kinoto-karina-perez-muros/359267.html
   http://www.diariodeibiza.es/opinion/2009/09/16/kinoto-molt-bona-persona-josep-bonet-roig/359490.html

3/09/2009

Apenes baixada de la muntanya, reviso la premsa del mes passat i destaco dues notícies. Demà abordarem l’actualitat.

. El Cas Palma Arena. Finalment, ha esclatat. Al darrer diari que he llegit ja anaven per 8 els alts càrrecs del govern anterior imputats i encara queda...Les ombres d’un possible finançament il.legal del Partit Popular planeja sobre aquest lleig assumpte i se suma a la resta de casos que han anat sortint en què si, de moment, una cosa s’està demostrant és la nefasta gestió del Govern d’en Jaume Matas i de na Rosa Estaràs (de vegades, sembla com si ella no hagués estat de Vicepresidenta del seu Govern).  Ja hem assistit a presumptes enriquiments personals il.lícits (p.ex., cas Cola Cao), dolenta i irresponsable gestió de diners públics (p.ex., el sobrecost de la construcció del metro o el mateix Palma Arena) i ara ens queda per veure si també s’han donat desviacions de fons cap al partit. No puc dir que m’hagi sorprès però sí que em crida l’atenció l’actitud cínica i victimista dels dirigents del Partit Popular. En perfecta consonància amb la línia Gürtel.

. Peatge a l’ombra sanitari. La Conselleria de Salut i Consum ha anunciat una inversió milionària a Eivissa que permetrà fer el nou Hospital i dos centres de salut a Eivissa i S. Josep. Per dur endavant aquests projectes s’ha recorregut al sistema de concessió administrativa, fórmula de gestió que consisteix en licitar conjuntament la construcció, el manteniment i l’explotació de les àrees no assistencials durant un període de temps determinat (en aquest cas, 32 anys) i que ve a ser una mena de peatge a l’ombra. No  és aquest un sistema que m’agradi en absolut perquè suposa endeutar al Govern en el futurs anys limitant la seva capacitat inversora i, d’altra banda, perquè, a la pràctica, implica la privatització d’una part dels serveis, això sí,  els no assistencials.

Però, la clau està en què probablement és la única possibilitat de tirar endavant aquestes infrastructures. M’explic. Aquestes inversions són fonamentals i el Govern es troba amb què no te prou diners per fer-les de forma directa, és a dir, necessita endeutar-se. Les opcions d’endeutament del Govern només poden ser de dos tipus: sobre els pressuposts anuals de la Comunitat o a llarg termini. Tenint en compte l’import de les obres a dur a terme i la complicada situació econòmica del Govern (el pressupost per al 2010 s’haurà de rebaixar en un 15%...), la primera opció es torna impossible. Per tant, només queda la segona. Entre recórrer al sistema de concessió administrativa o no fer res, m’inclino per la primera. Haurem d’estar molt vigilants de les condicions de la concessió i de l’existència de clàusules que garanteixin el manteniment d’estàndards mínims de qualitat en els serveis explotats privadament.

Resulta curiós, per dir alguna cosa, les dures crítiques que aquest anunci ha rebut per part del Partit Popular acusant al Govern de “castigar” a Eivissa amb aquest única inversió atès que ja “no es podran fer més” i als progressistes per acceptar ara el peatge a l’ombra que abans criticàvem quan es varen fer les autovies. La primera crítica, per demagògica, no mereix resposta però la segona sí perquè demostra que a hores d’ara no han entès res. Vagi per davant, i ho he dit fa unes línees, que no defensaria aquest sistema si hi hagués una altra possibilitat factible. Però mai defensaria aquest sistema (ni qualsevol altre) per fer unes infraestructures viàries com han estat les autovies; com a botó de mostra, caldria recordar que,  enguany , el Govern ha hagut de pagar (i, per tant, no s’ha pogut invertir en un altra cosa) a prop de 20 milions d’euros de peatge a l’ombra per la seva construcció.

D’altra banda, sembla que el PP s’oblida que ells mateixos fa dos anys aplicaven el mateix sistema per a la construcció de Son Espases i no per això castigaven a ningú o que la Comunitat de Madrid fa temps que està duent a terme un procés de privatització de la sanitat pública; allí, les concessions administratives inclouen l’explotació dels serveis assistencials i no assistencials. Crec que el PP que encara cerca com fer oposició.

En qualsevol cas, nosaltres haurem d'estar molt, molt vigilants.

1/09/2009

Com haureu pogut comprovar he tingut la sort, gairebé el privilegi, d’agafar-me el mes d’agost de vacances i també se les he donades al blog. He estat un parell de setmanes a un petit poble a la muntanya, el Valle del Lago, dins el Parc Natural de Somiedo (www.somiedo.es) , a Astúries. Vacances de descans, lectura i caminades diàries sense oblidar la bona gastronomia i tot això a un lloc preciós i amb un clima molt agradable. Un petit detall, res menyspreable, ha estat la manca de cobertura que m’ha permès estar un poc més distanciada, que no desconnectada, de la realitat illenca.

Mentre acabo de repassar les notícies d’aquests dies, us comento algunes lectures estivals però recomanables per a qualsevol època de l’any. Simplement, és qüestió de tenir temps...quasi res.

. “Palestinos” de Lola Bañón. Aquesta periodista va venir a Eivissa a principis de juny a fer una molt interessant conferència sobre la situació dels refugiats palestins. Es tracta d’un bon retrat de la situació dels palestins combinant rigoroses explicacions històriques (arriba fins a la segona intifada) amb les seves vivències personals a Palestina. Narració àgil, lectura apassionant i visió compromesa.

. “Anatomia de un instante” de Javier Cercas, una molt ben documentat anàlisi del cop d’estat d’en Tejero si bé és cert que una bona part de l’argumentació no deixa de ser l’hipòtesi de l’autor. M’ha cridat l’atenció el paper atribuït al PSOE en aquest procés i el perfil que dibuixa de l’aleshores President, Adolfo Suárez.

. “Millennium” de Stieg Larsson. Sí, també he sucumbit als encisos d’en Blomkvist i la Salander. M’he llegit els dos primers volums i aviat em passaran el tercer. Efectivament, enganxen. Els personatges estan molt bé “treballats” i els arguments hàbil i intel•ligentment concebuts. Bona lectura d’entreteniment.

. “Mañana no será lo que Dios quiera” de Luis García Montero. Aquest ha estat el gran descobriment literari de l’estiu. Magnífica biografia novel.lada del poeta asturià Àngel González. Magnífic relat d’una vida i d’una època històrica. L’autor escriu una novel.la però la seva ànima de poeta està omnipresent amb el seu llenguatge i amb la inclusió encertada i perfectament mesurada de poemes de n’Àngel González. Una autèntica delícia.

Ara m’està esperant damunt la taula “La cueva del sol” de n’Elias Khoury. Ja us contaré

28/07/2009

Feia un dies que volia comentar el meu parer sobre el que se suposarà el nou model de finançament per a les Illes Balears.Avui s'ha celebrat un ple extraordinari sobre aquest tema. El President Antich ha comparegut per explicar la seva valoració del nous sistema i els diferents grups parlamentaris hem intervingut per fixar la nostra posició.Us deixo la intervenció que he fet en nom d'ExC:

Gràcies Sra. Presidenta. Sres diputades, srs diputats, Sr. Antich

Saludam l’encert de la celebració d’aquest ple per explicar amb més detall el que suposarà per a la nostra Comunitat el nou model de finançament autonòmic aprovat el passat 15 de juliol pel Consell de Política Fiscal i Financera. Aquest nou model és, en realitat, el resultat d’un esforç col.lectiu amb un doble vesant social i polític. El vesant social representat per la Plataforma Cívica per un finançament just que, integrada per organitzacions sindicals, empresarials i d’altres, ha estat de forma permanent fent costat al Govern en aquest llarg procés. El vesant polític representat pel mateix Govern, i més concretament pel President i el Conseller d’Economia i Hisenda, i les formacions polítiques que li donam suport. Certament, hem trobat a faltar una actitud constructiva per part de l’oposició sotmesa als posicionaments immobilistes de la direcció estatal del Partit Popular. Els acords unànims entre tots els grups parlamentaris d’aquesta cambra demanant un finançament que ens situés a la mitjana de l’Estat Espanyol apareixen gairebé com excepcions que confirmen la regla.

Aquest ha estat, en definitiva, un esforç col.lectiu de denúncia de la injustícia històrica que en matèria de finançament han estat patint les Illes Balears. Pal.liar, que no posar fi, a aquesta injustícia era necessari en qualsevol circumstància però encara més en el context de crisi econòmica que estam vivint on la inversió pública està jugant un paper fonamental i ho ha de continuar fent.

En conseqüència, des d’ExC valoram positivament els resultats d’aquest complex procés negociador i la bona feina duta a terme pel Govern i, en particular, per la Conselleria d’Economia i Hisenda.

La ponderació de les variables de - i la seva actualització anual-, de dispersió i d’insularitat al nou model de finançament així com la creació del nou Fons de Competitivitat permetrà, sembla ser, que les Illes Balears passem a estar en la mitjana de l’Estat. D’altra banda, creix la nostra autonomia financera mitjançant l’augment en la cessions d’imposts i l’increment de les competències normatives i el nou model permetrà enfortir el nostre estat del benestar. Però no podem deixar de denunciar algunes de les ombres del sistema.

En primer lloc, la incertesa. El ball de xifres d’aquests dies, el fet que el procés negociador encara no estigui tancat i s’hagi de concloure en la comissió mixta bilateral Estat-Autonomia o el dubte sobre la concreció final de l’articulació del nou Fons de Competitivitat i del Fons de Suficiència per garantir subsidiàriament situar-nos en la mitjana de l’estat són elements que ens inquieten. Li exigim, Sr. Antich, que aconsegueixi posar negre sobre blanc els compromisos adquirits per vostè i pel Sr. Zapatero.

En segon lloc, lamentam que el “deute històric” derivat de l’anterior sistema no estigui contemplat ni, per tant, compensat al nou model. Estaríem parlant d’una  significativa xifra de devers els 2500 milions d’euros segons càlculs dels Serveis de Finançament del Govern, dependent del Ministeri d'Economia i Hisenda.

Així mateix és insuficient el reconeixement que es fa de la “insularitat”, la qual figura com una variable més per determinar la participació de les comunitats autònomes en el Fons de Garantia. Aquesta consideració està molt allunyada del plantejament del fet insular com fet diferencial a tenir en compte per establir un just equilibri econòmic entre els territoris de l’Estat Espanyol.

Aquestes dues darreres són raons de pes i de justícia per considerar insuficient el nou finançament i continuar lluitant per la seva millora.

Malgrat les ombres del nou model, el que és cert és que la seva aplicació suposarà l’arribada d’importants partides addicionals. Sr. Antich, des d’ExC li volem fer una sèrie de consideracions al respecte:

- És imprescindible que hi hagi un consens polític per decidir a què es destinaran els nous fons, hem de valorar de forma conjunta què consideram prioritari i què, projectes a mig i llarg termini. Li avançam que, per nosaltres, les inversions en educació, sanitat i els reptes que plantegen l’actual llei de dependència i la recentment aprovada llei de serveis socials són fonamentals. Li estam demanant, Sr. Antich, corresponsabilitat i decisió compartida entre les forces polítiques que li donam suport.

- A aquest consens polític, li hem d’afegir un consens institucional. És el moment de plantejar el nou finançament dels Consells Insulars. No fa falta que li recordi la situació d’ofegament financer estructural de les institucions insulars, agreujada, a més a més, pels incompliments conjunturals per part del Govern.  Abordar aquesta qüestió ha estat un compromís expressat públicament per vostè, Sr. Antich, i també pel Sr. Manera, la darrera vegada el passat mes d’abril. Però mentre s’enceta aquest debat, és important que Consells i, també, els ajuntaments es vegin beneficiats amb les noves aportacions. I això s’ha de fer amb consens i diàleg.

- Fa un moment assenyalàvem com una de les febleses del nou sistema és l’insuficient reconeixement de la insularitat. És ineludible posar-se a treballar de valent en el desenvolupament del REB, fossilitzat des de fa més d’una dècada i que hauria de ser l’eina que ens assegurés una comprensió i compensació del nostre fet diferencial.

Sr. Antich, aquest nou model està molt lluny del sistema de concert econòmic al què aspiram des d’ExC però és acceptable tenint en compte els condicionants de l’actual conjuntura política i econòmica. El consideram, per tant, un punt de partida i no d’arribada.

Sr. Antich, li hem donat suport en aquest procés, i ho continuarà tenint per donar resposta a les incerteses que li hem plantejat i per afrontar els nous reptes, nous reptes del què nosaltres volem ser i sentir-nos corresponsables.

Moltes gràcies.

24/07/2009

Pensava que el mes de juliol em donaria un respir per poder actualitzar més sovint el blog però s’ha anat complicant de manera imprevisible i, ja veus, faig aquesta entrada dues setmanes després de la darrera.

Em passa moltes vegades que vull parlar d’un tema i llegeixo un article que parla d’allò que en volia i, a més a més, expressat d’una manera infinitament millor que la que podría aconseguir amb les meves limitacions.

Això m’ha passat avui mateix amb el text que reprodueixo a continuació, una vegada més d’en Matías Vallés, com gairebé sempre lúcid i incissiu:

Abrir el debate (Matías Vallés. Diario de Mallorca)
    

El latiguillo idiota del año es "abrir el debate" –o "reabrir el debate", en la denominación culterana–. La apertura de debates incuba una nocividad acusada, a diferencia de predecesores inocuos como "la verdad es que" –o "bueno, la verdad es que", en la versión más elaborada–. Quienes bombardean los medios con la urgencia de "abrir el debate" sobre la energía nuclear, la cadena perpetua o la separación de niños y niñas en las aulas, están enquistados en sus dogmas y no desean ninguna controversia que aleje la conclusión de sus prejuicios. Su posición de partida, que omiten arteramente, es la única resolución que aceptarán.

Los abridores del debate desean la sumisión de los argumentos ajenos a las cartas propias que ocultan. Verbigracia, todos los defensores de las centrales nucleares excepto uno poseen afinidades no siempre confesables con el sector. Un ingeniero nuclear se opondrá a la supresión de los hornos atómicos, del mismo modo que un nefrólogo será reacio a la desaparición de los riñones. Los proponentes de "abrir el debate" se distancian del partidismo desenfadado en su confesión –siempre implícita– de que "tengo intereses en lo que propongo, y me avergüenzo tanto de ellos que, antes de zarpar, quiero implicar a quienes están en contra, para eludir responsabilidades". Ante la hipótesis de un accidente radiactivo, no sólo desaparecerían por ensalmo los entusiastas de "abrir el debate" nuclear, sino que negarían haber postulado jamás la fisión comercial del átomo.

Aznar no reabría debates, se limitaba a mentir –Irak, 11-M, identificación de cadáveres del Yak-42–. La tentación de "abrir debates" aqueja con mayor virulencia a progresistas deslumbrados por el esplendor neoliberal. Ante el vértigo del tránsito, persiguen la complicidad de quienes defienden la coherencia. Para los saltimbanquis de izquierdas, "abrir el debate" se traduce por "soy tan cobarde, que pretendo que paguéis el precio de mi traición". Y así sucede, a través de costosas comisiones cuyo objetivo consiste en no solucionar el problema a debate.

9/07/2009 

Quan vaig tornar de Palestina vaig fer una entrada on comentava que necessitava temps per posar en ordre i reflexionar sobre tot el que havia vist, sentit i viscut durant el viatge. Fa uns dies que tinc acabat aquesta mena de "diari" però he volgut esperar a avui, 9 de juliol, per penjar-ho al blog. El trobareu al final del dia (per raons tècniques) dalt a la dreta de la pàgina sota el títol "Contad lo que estáis viendo"; de moment, tindreu la versió en castellà i aviat estarà la catalana. A partir de demà també el tindreu en format de llibre virtual (moltes gràcies, Alfredo).

La raó de publicar-ho no és altra que el fet de complir-se avui el cinquè anniversari de la declaració de la il.legalitat del mur, que Israel està construint des del 2002, per part de la Cort Internacional de Justícia de la Haia: 5 anys dun incompliment més del dret internacional i les resolucions de les Nacions Unides per part de l'Estat d'Israel possible per la passivitat i l'hipocresia de la comunitat internacional, 5 anys més de patiment afegit del poble palestí. 

Per més informació sobre la construcció del mur i els seus efectes sobre la població palestina, us recomano visitar la pàgina "Stop the Wall" (www.stopthewall.org)

Us deixo també un article que publica avui el diario Ultima Hora d'Eivissa que aprofundeix en aquesta qüestió:

                                                                EL  MUR DE LA VERGONYA

Es compleixen cinc anys des del 9 de juliol de 2004, quan la Cort Internacional de Justícia de La Haia, va dictaminar que el mur que Israel començava a construir a Cisjordània era il•legal i que havia de ser desmantellat immediatament. Demanava cessar la resta de la construcció, pagar indemnitzacions i tornar la terra confiscada. El veredicte va comptar amb el vot favorable de 14 dels 15 membres del tribunal, a excepció del representant d’Estats Units, que va argumentar que la Cort Internacional de Justícia no era l’àmbit adient per discutir aquest tema, que era un tema polític. Devia ser un alumne avantatjat d’en Maquiavel, aquest home que separava la justícia i la política.

El 21 d’octubre de 2003 l’Assemblea General de Nacions Unides havia aprovat una resolució que instava Israel al desmantellament del mur per considerar-lo il•legal i contrari a les disposicions del dret internacional. Israel no l’ha complert.

El projecte, que va començar a 2003, pretén crear una barrera de set-cents trenta km. que entra dins del terreny palestí i que suposarà l’annexió de tots els territoris ocupats després de la guerra de 1967, una ocupació que també va ser declarada il•legal por l’ONU en una resolució de novembre de 1967, que Israel també l’està incomplint. A desembre de 1968 Nacions Unides demanava a Israel que s’abstingués de destruir cases de la població civil àrab als territoris ocupats. A març de 1979 l’ONU tornava a insistir en una nova resolució que els assentaments en territori palestí des de 1969 no tenen reconeixement legal. Israel tampoc no les està complint. Resulta força contradictori que Israel, que és una creació de l’ONU, sigui avui un dels països més rebels contra el dret internacional i el campió dels incompliments de les resolucions de Nacions Unides. Però tinguem ben clar que tots aquests incompliments només són possibles degut a la complicitat de la comunitat internacional, que mai ha obligat Israel a respectar les resolucions de Nacions Unides.

Israel argumenta motius de seguretat per construir el mur, però organitzacions com Creu Roja, Amnistia Internacional, Intermón-Oxfam, Human Rights Watch o UNICEF afirmen que la seva construcció en territori ocupat, junt amb la construcció de nous assentaments o l’augment dels checkpoints, degrada la vida de la població palestina, destrueix collites agrícoles i aïlla poblacions. La finalitat és impedir la continuïtat territorial d’un eventual Estat palestí i que, d’aquesta manera, esdevingui inviable.

A Jerusalem Est el mur ha provocat un descens del 50% dels palestins que visiten els hospitals per les dificultats per aconseguir un permís de les autoritats israelianes. Estudiants i universitaris han d’enfrontar-se cada dia als checkpoints controlats per l’exèrcit israelià per accedir als centres educatius. Comunitats senceres de varis milers d’habitants han quedat totalment envoltades pel mur. Els palestins residents en aquestes zones tancades han de demanar permís cada dia per sortir-ne fora, així com els no residents per entrar-hi, sense la garantia que es respecti aquest permís en el cas que finalment es concedeixi. Aquesta barrera implica també confiscacions de terres i de recursos agrícoles i hidràulics palestins. Aproximadament 250.000 palestins quedaran atrapats per aquest mur i el territori per a la població àrab s’haurà reduït al 12% de la Palestina Històrica (el repartiment de l’ONU de 1948 li concedia el 45%, i el 55% per a Israel).

A Espanya, on la opinió pública es va escandalitzar amb els bombardejos de Gaza de desembre i gener passats, el govern també és còmplice de mirar cap un altre costat quan es tracta d’exigir a Israel el compliment del dret internacional i el respecte dels Drets Humans de la població palestina. I seguint aquesta deriva, el Congrés acaba d’aprovar una modificació legal que a la pràctica suprimeix el principi de la jurisdicció universal. La justícia espanyola, sota aquest principi, ha perseguit crims contra la humanitat a Xile, Argentina, Guatemala, el Sàhara o El Salvador. Per ser crims que ofenen no només les víctimes directes, sinó tota la humanitat, qualsevol tribunal del món té competències per perseguir-los. L’Audiència Nacional també ha fet algunes operacions antidroga, prou celebrades, a l’empara d’aquesta jurisdicció universal que acaba de ser sacrificada. Resulta sospitós que aquesta reforma es dugui a terme després que s’hagi admès a tràmit la querella contra l’ex-ministre de defensa israelià que al 2002 va ordenar el llançament d’una bomba sobre el barri més poblat de Gaza que va causar la mort de 14 civils. L’ex-ministra d’Afers Exteriors israeliana, Tzipi Livni, va informar que el ministre espanyol, Moratinos, li havia assegurat que canviaria la llei que fins aleshores permetia investigar aquests delictes en Espanya. L’Estat d’Israel obrirà una investigació sobre els fets; però quines conclusions pot tenir un procés en el qual un Estat es jutja a sí mateix? Potser significa que les víctimes del bombardeig mai tindran justícia? És veritat que l’acord entre PSOE, CIU i PP inclou la majoria dels representants del Parlament, però és que aquesta reforma estava al programa electoral de cap dels tres? Opinen molts juristes que, a dia d’avui, els tribunals internacionals tenen molts entrebancs per actuar i només la jurisdicció universal pot combatre la impunitat dels Estats que emparen els crims contra els Drets Humans. Al costat d’Espanya també n’hi havia altres defensors, com França, Bèlgica, Alemanya o Canadà. Aquí, de moment, s’ha imposat Maquiavel i la “raó d’Estat”. A partir d’ara, seguint l’exemple d’Espanya, el dret internacional tindrà encara més entrebancs, més murs.

(Luis Ruiz. Membre de la Plataforma de Solidaritat amb Palestina de les Pitiüses)