13/04/2010

Avui ha estat un autèntic dimarts 13 per al patrimoni natural i el medi ambient de la nostra terra. Avui hem debatut al Parlament una proposició de llei del Partit Popular que pretén declarar d’interès autonòmic la construcció del camp del golf de Son Bosc a Muro. Finalment, s’ha aprovat amb els vots d’UM.

Ha estat un deja vu, una mena de retorn al passat, a les èpoques del, ara suspès de militància i polimultiimputat, President Matas. Hem pogut veure a l’imputat Sr. Cardona qualificar de “pedrera abandonada” una de les zones de més rica biodiversitat de les Illes Balears, hem pogut sentir els coneguts arguments de la seguretat jurídica i de les bondats del turisme dels camp de golf. Hem vist una vegada més la defensa del vell model territorial i turístic del Partit Popular sense complexes i al servei dels interessos particulars i hem comprovat com la Unió Mallorquina d’abans i d’ara li feia costat. Un retorn al passat que és amenaça de futur.

De les diferents intervencions vull destacar la brillant exposició que va fer el diputat del Bloc per Mallorca-PSM-Verds Antoni Alorda. Quan estigui transcrita al diari de sessions us la mostraré.

Jo no he pogut fer la meva per uns problemes d’enteniment amb la Presidenta. Us la deixo aquí:

"Gràcies Sra. Presidenta. Srs diputats, sres diputades, Sr. Cardona

Certament, en llegir la proposició de llei que avui ens presenta el grup parlamentari popular no sé si trobam més rellevant allò que diu o allò que omiteix. És clar que és legítim tant triar els arguments per defensar la construcció del camp de golf de Son Bosc com deixar de dir el que no interessa però, tot plegat, defineix molt bé a qui ho fa.

Des del nostre punt de vista, a l’exposició de motius trobam que els antecedents legislatius recollits són inadequats i no aplicables al cas concret que ens ocupa. Al punt 2, el recull dels informes i autoritzacions emeses per les diferents institucions i òrgans és selectiu i incomplet. Com a exemple és interessadament parcial el referit a la Secretaria de la Convenció de Ramsar, omitint la referència a la necessitat de fer un seguiment dels impactes dels productes fitosanitaris, els aspectes hídrics i de la població de l’orquídea. És cridaner l’exercici més literari que polític de recòrrer al concepte de sostenibilitat del punt 3 per definir l’essència del camp de golf de Son Bosc, reduint els interessos econòmics i turístics dels promotors, principal argument defensat pel Partit Popular, a una mínima expressió gairebé vergonyant que queda arraconada a la darrera línia d’un paràgraf de 20. Recordem, sinó, les manifestacions fetes recentment pel Sr. Pastor en aquesta cambra: “impedir el camp de golf de Son Bosc va en contra del turisme i els hotelers”. De la justificació de la necessitat de la declaració d’interés autonòmic del punt 4, destaquem la referència al principi de seguretat jurídica i l’oblit del principi de cautela i d’acció preventiva. Sorprén així mateix l’hiperbòlica referència i lloança del Pla de conservació d’orchis palustris com a eina definitiva a partir de la qual “resulta manifiestament impossible l’existència de qualsevol element que requereix d’una protecció excepcional que no hagi estat detectat, constatat i avaluat”.

Però com deia fa un moment, són probablement els silencis allò més clamorós d’aquesta iniciativa. En parlar d’informes, el proposant omiteix l’existència de 3 informes - municipal, del Consell Insular i del Govern-  contraris a la concessió de la llicència d’aquest camp de golf així com la de fins a 8 informes de la Conselleria de Medi Ambient de la passada i de l’actual legislatura contraris a la construcció del camp de golf pels valors mediambientals de Son Bosc. El proposant omiteix l’existència d’un contenciós en contra de la concesió de la llicència d’aquest camp de golf i, sobretot, el Partit Popular s’oblida d’esmentar quina és la zona sobre la qual es vol construir aquest camp de golf perquè entenem considera que fer-ho donaria lloc a entrar en el “debat tendenciós i apriorístic”.

Srs diputats, sres diputades, nosaltres sí que en volem parlar. Son Bosc és una zona annexa al Parc Natural de s’Albufera de Mallorca que presenta un elevadíssim interès conservacionista on es localitza la major població europea d’orquídia de prat (Orchis robusta), les majors concentracions a les Illes Balears de diverses espècies d’orquídies (Orchis fragans, Ophrys apifera, Serapias parviflora, etc), la major colònia de Mallorca de l’abellerol (Merops apiaster) i una zona important d’alimentació del falcó marí (Falco eleonorae), entre altres valors; així mateix, s’estan estudiant dues espècies d’insectes que podrien ser noves per a la ciència. Varen ser aquests valors els que varen ser considerats perquè aquesta zona formès part del Parc Natural de s’Albufera a l’any 2003, però només que ho va poder ser durant 8 mesos perquè en arribar al Govern el Partit Popular, amb el Sr. Matas com a President i el Sr. Font com a Conseller de Medi Ambient, la varen desprotegir…per impulsar un camp de golf. No es pot obviar tampoc que aquest Parc Natural, el primer que es va crear a Mallorca fa 20 anys ha estat sotmès a una pressió urbanística fortíssima que afecta a tota la seva perifèria i que amb aquesta iniciativa es dona una passa més en aquest sentit.

La rica biodiversitat de Son Bosc està reconeguda per la comunitat científica internacional però sembla que aquests informes no els tenen en compte. Em deixim que els hi recordi algunes institucions que han fet pronunciaments al respecte:

- La Unió Internacional per la Conservació de la Naturalesa (UICN), la més important organització internacional de conservació de la natura de la qual participen més de 1000 entitats de 140 països.

- L’Institut Mediterrani d’Estudis Avançats (IMEDEA) y de The Albufera Biodiversity Group (TAIB) els quals alerten de les greus conseqüències per al fràgil equilibri ecològic de la zona que suposaria la construcció d’un camp de golf. Nick Riddiford del TAIB  i un dels màxims experts mundials en l’estudi d’aiguamolls, diu que “les Illes Balears són com les Illes Galápagos d’Europa i Son Bosc, una de les zones de màxima biodiversitat de tot l’arxipèlag”.

- Planta Europa: xarxa internacional d’organitzacions no governamentals i d’administracions que treballen amb l’objectiu d’aturar la pèrdua de biodiversitat vegetal. Engloba 78 organitzacions de 38 països. Els seus representants han afirmat que “Son Bosc és un lloc d’importància botànica internacional. És extremadament fràgil i únic. Únic a Mallorca, a Espanya i fins i tot a Europa. Perdre aquest espai seria perdre una part irreemplaçable del patrimoni natural europeu”.

- PlantLife International: important organització, amb forta implantació al Regne Unit, de botànics i conservacionistes. Entre les seves tasques fonamentals es troba el programa IPAs, per tal de determinar les àrees mundials més importants per la conservació de la flora.

- Royal Society for the Protection of Birds: la més important associació britànica per l’estudi i conservació de les aus. Té més d’un milió de socis. Bona part dels turistes ornitòlegs que visiten s’Albufera i s’allotgen a Can Picafort i la Platja de Muro són membres d’aquesta entitat.

- En el mateix sentit s’ha expressat el Professor Richard Bateman, un dels botànics més prestigiosos del món, i el major expert en les orquídies de prat que creixen a s’Albufera de Mallorca. Recentment, afirmava que noves investigacions sobre l’orquídia de prat podrien qüestionar la suficiència de les mesures previstes al pla de conservació de l’orquídia de prat aprovat per la Conselleria de Medi Ambient.

Altres organitzacions que s’han pronunciat respecte a la necessitat de preservar aquest espai han estat el GOB, Adena, Wetlands international i SEO/BirdLife.

Per tant, des del nostre punt de vista, ignorar tots aquests elements és voler no veure la realitat d’un lloc amb una biodiversitat única i molt valuosa que necessita protecció.

És per aquesta riqueza florística i faunística que el Govern de les Illes Balears inicià el passat 26 de febrer un Pla d’Ordenació de Recursos Naturals del Parc Natural de S'Albufera que protegeix provisionalmente Son Bosc i al qual nosaltres donam suport. Entenem que els principis de cautela i d’acció preventiva que citàvem abans obliguen a esperar la finalització d’aquest procés a fi d’evitar possibles atemptats al medi ambient.

Però els hi diré més. A la seva iniciativa vostès només dediquen una línia a parlar de turisme. Nosaltres en volem parlar perquè, efectivament, és un dels pilars bàsics de la nostra economia. Quan vostès mateixos i els empresaris hotelers es refereixen al turisme de camps de golf, ho fan dient que aquest ve acompanyat de visitants d’alt poder adquisitiu, té un necessari efecte desestacionalitzador i, a més a més, qüestió més que dubtosa, respecta els valors mediambientals. Des del nostre punt de vista, el model territorial i turístic del golf dóna signes d’esgotament i no cal fer-ho crèixer. Però el que sí que cal fer és estimular noves formes de turisme i diversificar el nostre producte; nosaltres pensam que el turisme de natura n’és una bona opció. Fa un parell de dies, es publicava una notícia en què s’afirmava que el Parc de l’Albufera rep 50.000 visitants que fan turisme ornitològic i que es caracteritzen per venir en temporada baixa i tenir un poder adquisitiu mig i alt. Ja és hora de col.locar on es mereix el nostre patrimoni natural i reconèixer que, a més a més, és un bon recurs que ens pot diferenciar d’altres espais turístics competidors.

Sres diputades, srs diputats, Sr. Cardona, des d’ExC no podem donar suport a una proposició de llei que pretén declarar d’interès autonòmic la construcció del camp de golf de Son Bosc per diverses raons:

- Per raons de tipus jurídic . En tant que consideram que la declaració d’interès autonòmic és una competència executiva que correspon al govern de les Illes Balears i no una competència legislativa.

- Per raons de sentit comú. L’interès autonòmic entès com interès general no pot anar en contra del medi ambient. L’interès general és la preservació de la riquesa floral i faunística de Son Bosc, la conservació d’un espai únic per la seva biodiversitat i la potenciació del nostre patrimoni natural que a més de tenir una vàlua indiscutible en sí mateix pot aportar valor afegit al nostre producte turístic.

Moltes gràcies"

11/04/2010

Fa uns dies comentava les dues bones notícies que en matèria territorial s’havien produït a Eivissa referides al Port Esportiu d’Es viver i al camp de golf de Platja d’en Bossa. Avui vull parlar, com ja anunciava, del problema dels urbanitzables i d’altres temes territorials.

La setmana passada ens reuníem la Coordinadora d’ExC i fèiem una roda de premsa per explicar quina és la nostra posició respecte a qüestions territorials que s’han d’abordar d’aquí a final de la legislatura.

La modificació del Pla Territorial Insular. Quan ens vàrem presentar a les eleccions del 2007 ExC va signar amb el PSOE una sèrie d’acords electorals entre els què figuraven la necessitat de modificar el PTI. Aquesta modificació està en un estat molt avançat i continuam pensant que s’ha d’acabar aquest procés. Es va decidir donar suport a la feina que s’està fent des del Consell i agilitar al màxim la seva aprovació.

Els “urbanitzables”. Crec convenient fer un poc d’història per sabre de què estan parlant. No seré molt rigorosa ni exhaustiva però intentaré explicar els problemes. Parlam de 7 sectors que estan ubicats a Platja d’en Bossa, Cala Tarida, Port d’Es Torrent i Ses Variades. El Govern del PP els va desclassificar amb la Llei de Directius d’Ordenació del Territori a l’any 1999 la qual cosa vol dir que passaven a ser considerades com sòl rústic. El mateix Govern del PP amb una sèrie de lleis a mida les va a tornar a considerar urbanitzables durant el segon mandat d’en Matas. Durant aquesta legislatura, com a conseqüència dels acords electorals entre PSOE i EXC s’han derogat aquestes lleis i es va recuperar la seva condició de rústic. A això s’han d’afegir unes sentències judicials que consideren aquestes zones Àrees de Protecció Territorial de Costes classificant-les com sòl rústic protegit.

Però  quin és el problema amb què ens trobem? Alguns d’aquests sectors, els de Platja d’en Bossa i Cala Tarida, han tingut un creixement edificatori molt important amb llicències municipals que contravenien la llei i ens trobam que la realitat física (alt nivell edificatori) contrasta amb la realitat jurídica (sòl rústic protegit). Això genera problemes a l’Ajuntament de S. Josep que no pot  concedir, per exemple,  permisos per reformar els edificis o donar llicències d’activitat i, en conseqüència, també als propietaris.

Des d’ExC pensam que s’ha d’intentar trobar una sortida a aquests problemes generades per les males pràctiques dels diferents governs del Partit Popular. Per a nosaltres, són 5 les condicions que hauria de complir una solució per als sectors de Platja d’en Bossa i Cala Tarida: que no es reclassifiqui el sòl, que no es vagi en contra de les sentències dels tribunals, que no es permetin nous creixements, que es consideri l’alta consolidació edificatòria i que tot això es faci en el marc de la llei de sòl. Per les consultes que hem fet, aquesta via és possible. Els problemes s’han d’arreglar però els criteris són bàsics.

La llei de sòl. Les Illes Balears són la única comunitat autònoma que encara no té aprovada una llei de sòl. Sembla mentida (o no) que això sigui així i és una necessitat que aprovem una llei que reguli i ordeni l’activitat urbanística al nostre territori. Aprovar una llei de sòl forma part dels acords de govern d’aquesta legislatura i, a més a més, a l’assemblea d’ExC del passat novembre es varen aprovar dues propostes de resolució que es pronunciaven sobre aquesta qüestió. A l’entrada d'aquest blog del 8/12 recollia les 57 propostes . La número 50 deia “ ExC considera necessari completar la normativa legal que asseguri una ordenació territorial i urbanística que reguli un creixement sostenible tant a nivell local, com insular i autonòmic” i a la 57  “L’Assemblea d’ExC insta a tots els grups parlamentaris i partits polítics que donen suport al Govern de les Illes Balears a desbloquejar la tramitació de la Llei del Sòl i que aquesta s’aprovi al Parlament”. Aquesta setmana, probablement, el projecte de llei de sòl anirà al Consell de Govern i començarà la seva tramitació parlamentària aviat. Hem participat a la negociació d’aquest projecte, ara toca revisar que es compleixin les aspiracions d’ExC i, si és així, donar-li suport. Ja és hora.

4/04/2010

Estam tant acostumats a les males notícies que quan es produeixen de bones, aquestes passen poc menys que desapercebudes. Aquests dies hem conegut dues importants bones noves per al nostre territori.

M’estic referint a l’arxiu definitiu del Port Esportiu d'Es Viver per part de l’òrgan corresponent del Govern de les Illes Balears i a la denegació de la construcció del camp de golf de Platja d’en Bossa per l’Ajuntament de S. Josep, si bé és cert que aquesta darrera encara pot ser recorreguda per la promotora. Són dues fites que ens havíem marcat a principi de legislatura i que són el resultat d’una important mobilització social del període anterior. Aquests projectes són, d’alguna manera, els símbols d’un model territorial que rebutjam, aquell que aposta pel consum de territori i la destrucció del litoral i que, amb un clar sentit especulatiu, avantposa els interessos particulars als generals.

Pel que fa al camp de golf de Platja d’en Bossa hem de dir que la satisfacció no serà completa fins que no es produeixi la retirada de les terres expropiades per fer les trinxeres de l’autovia de l’aeroport. És el compromís de la Conselleria d’Obres Públiques i Habitatge del Govern fer-ho abans que acabi la legislatura. No podríem entendre que això no fos així i s’ho recordam dia sí, dia també al Sr. Carbonero. El Conseller és ben conscient  i ens assegura que el complirà. Així mateix, estam esperant els resultats de l’auditoria que sembla està a punt de fer-se pública. Ambdós compromisos són irrenunciables.

No podem estar-nos d’esmentar que les darreres notícies sobre les negociacions de PSOE i PP en matèria territorial estan ennuvolant l’ambient...en parlarem però, avui, permeteu-me celebrar aquestes dues bones notícies.

3/04/2010

El Premi Internacional Jovellanos Resistència i Llibertat està promogut pels Governs d’Astúries i les Illes Balears i comença la seva singladura enguany. Es tracta d’un guardó que vol reconèixer els valors cívics de persones de qualsevol lloc del món que s’hagin distingit per la seva lluita per la llibertat i els drets humans i, de forma especial dels qui, injustament, són o han estat objecte de persecució, pateixen o han patit detencions, condemnes o càstigs pel seu compromís amb la llibertat, la tolerància i la humanitat. Són molts els noms que em venen al cap com a potencials mereixedors d’aquest premi però pensam que l’elecció d’enguany no pot ser més adient.

El Comitè Executiu, encarregat de valorar les candidatures i proposar-ne una, està constituït per José Saramago, Bàrbara Probst Salomon, Federico Mayor Zaragoza, Pedro de Silva Cienfuegos-Jovellanos, Basilio Baltasar Cifre i Carlos Castresana Fernández. La seva tria per unanimitat no ha pogut ser més justa i oportuna: Aminatu Haidar. Reconèixer Aminatu Haidar no és només reconèixer “la seva tenacitat amb la qual ha sabut donar testimoni dels principis que amparen l’exercici de la llibertat i el valor amb què ha resistit les pressions contra la seva legítima voluntat personal” com constata el jurat, és també fer-ho extensiu a la legítima i pacífica causa de tot el poble saharaui.

Dilluns assistiré al lliurament del Premi i dimarts a la Conferència que n’Aminatu impartirà al Parlament amb el títol “La lluita pel respecte als drets humans del poble saharaui”.

Amb aquestes línies vull expressar, una vegada més, la solidaritat amb el poble saharaui i l’admiració per la coherència, perseverança i fortalesa d’aquesta lluitadora per una causa justa.

23/03/2010

Avui hi hagut sessió al Parlament...però l’atenció informativa estava als jutjats de Via Alemanya per les declaracions de l’Expresident Matas, la seva dona, el seu cunyat i el seu suposat testaferro. Al Sr. Matas li imputen la res menyspreable quantitat de nou presumptes delictes: prevaricació, cofet, malversació, apropiació indeguda, falsedat documental, tràfic d’influències, blanqueig de diners, delicte fiscal i electoral.

Avui em demanaven a un mitjà quina opinió em mereixia aquest fet i he contestat que preocupació i, alhora, tranquil.litat.

Preocupació. Perquè estam parlant del què ha estat el màxim representant de les Illes Balears durant 8 anys. Preocupació per la gravetat de les acusacions en què se sumen la malversació de recursos públics, l’enriquiment personal i el finançament irregular del Partit Popular. Preocupació perquè el descrèdit que suposa per a tots els que exercim càrrecs públics i de la política en general és inevitable. Preocupació perquè aquest descrèdit va acompanyat sovint de la progressiva desafecció de la ciutadania respecte a la política i els polítics. Preocupació perquè aquest cas és un dels tants casos de corrupció que sembla està esdevenint la "senya d’identitat" de la política balear per a la desesperació i indignació de la majoria dels polítics honrats i del conjunt de la ciutadania. Cal recordar que fa uns dies passava pels jutjats la que fins fa poc temps era la segona màxima autoritat de les Illes Balears, l’expresidenta del Parlament, la Sra. Munar.

Tranquil.litat. Tranquil.litat perquè la justícia està actuant i esperam que més aviat que tard (això queda en el nivell del desig) es pugui conèixer què va passar i que es castigui amb tot el pes de la llei la comissió dels delictes. Crec que és una aspiració compartida que en cas que es demostrin els delictes, només ens sentirem realment satisfets si “se’ns tornen els diners”.

“Matas és el passat”. Amb aquesta afirmació, els principals dirigents del Partit Popular de les Illes Balears, fan front a la multiimputació de l’expresident. L’argumentari del Partit Popular pretén presentar el cas com un fet aïllat i passat que res té a veure amb el present del Partit. I no deixa de ser una mostra de gran cinisme que ho facin els que encara han de donar comptes al jutjat de tot un seguit de presumptes casos de corrupció  protagonitzats pels qui compartien Govern amb en Matas i que encara són els pesos pesats del Partit. I és que no hem d’oblidar que el cas Matas és l’icona de la forma de fer política del Partit Popular durant un període massa llarg de la nostra història. El President Bauzà pot posar kilòmetres pel mig entre ell i en Matas, anant-se'n a l'Argentina, però molt més haurà de fer per distanciar-se de veres del Partit Popular d'en Matas... voldrà?, podrà?, li deixaran?

Res més lluny de la realitat. Quan estic acabant d’escriure aquestes línies, em trobo damunt la taula una invitació per assistir al lliurament del "Premi Internacional Jovellanos Resistència i Llibertat " (del qual us parlaré pròximament). Al tríptic hi apareix una frase d’en Gaspar Melchor de Jovellanos més que significativa per al tema que ens ocupa i que deixo com a reflexió: “Per a l’home honrat la satisfacció de servir bé és el millor premi”...

14/03/2010

 “PER QUÈ FEIM MEMÒRIA?

Deia Carlos Castilla del Pino que ser recordat és una forma d’existència. Només quan una persona és oblidada pels que la recordaven o quan aquells també s’han mort, es pot dir que deixa d’existir.

La memòria, tant si és individual com si és col•lectiva, és selectiva. Quant a la memòria individual, podríem dir que té un elevat grau d’autonomia pròpia; per raons externes a la nostra voluntat recordam unes coses i no unes altres. No obstant això, la memòria col•lectiva té la facultat que es pot determinar, d’acord amb uns valors que consideram positius per a la nostra convivència i acceptats per la majoria de la societat. No cal reflexionar molt sobre quins haurien de ser aquests valors. La nostra Constitució, al seu article primer, diu que els principis que regulen la nostra convivència són la llibertat, la justícia, la igualtat i el pluralisme polític. En conseqüència, la memòria col•lectiva hauria de recordar i homenatjar aquelles persones, llocs i períodes que s’han significat amb la lluita per aquests valors i no aquells que es varen significar per eradicar-los.

Quant a la memòria històrica, com que la Dictadura franquista va ser tan llarga, molts que la varen patir, i fins i tot fills o nets, varen morir sense transmetre’ns la seua memòria perquè estaven obligats al silenci. La Dictadura es va encarregar de construir una memòria que presentava la Segona República com una època de violència i caos, i el colp d’estat i la Guerra Civil com un plebiscit armat i una croada salvadora. Només es varen recordar i homenatjar els “caídos por España”, que van ser objecte de més de 800 disposicions per part del dictador que els atorgaven condecoracions, pagues o privilegis laborals. Amb el retorn a la democràcia es construeix una versió equidistant entre ambdós bàndols de la guerra, basada en l’amnèsia com a forma de construir la concòrdia i condemnant novament a l’oblit totes aquelles persones que havien lluitat per la llibertat, la justícia i la democràcia. El resultat, com diu Carme Molinero, és que “la falsa memòria recreada pel franquisme no s’ha vist contrarestada institucionalment amb una nova política de la memòria sustentada en referents democràtics passats i presents”.

Actualment el moviment anomenat revisionista torna a culpabilitzar la Segona República i els seus problemes del seu tràgic final. És un moviment totalment desacreditat per la majoria d’historiadors de corrents ben diferents, des del desaparegut Xavier Tusell fins a Ricard Vinyes o Julián Casanova. No és casual que aquest moviment revisionista hagi sorgit els anys noranta, justament quan neix un fort moviment de recuperació de la memòria històrica, la memòria de la Segona República, la Guerra Civil i el franquisme. És un moviment de néts que pregunten “per què els pares de la Constitució varen deixar el meu avi a una fossa?”

Diu Pierre Vilar que comprendre el passat permet conèixer el present i construir el futur. Cal una política de memòria històrica que recuperi i reivindiqui els eivissencs i formenterers víctimes del colp d’estat, la Guerra i la Dictadura els que varen haver de fugir cap a l’exili; els que varen patir i fins i tot morir als camps d’extermini nazis; que recuperi per a la memòria es Campament de Formentera o que recordi els afusellats a les tàpies del cementeri vell de Vila. Aquestes persones i noms haurien de formar part del nostre paisatge quotidià de carrers i places, i és responsabilitat de les institucions i de la societat civil fer un exercici permanent de difusió i d’explicació dels valors que representen. La retirada de la medalla d’or de la ciutat d’Eivissa a Franco, o aquesta mateixa exposició, són dues passes que van en el camí adequat”.

Amb aquestes paraules,  el President del Fòrum per la Memòria d’Eivissa i Formentera, Luis Ruiz, explica el perquè de l’Exposició FEIM MEMÒRIA què us recomano vivament.

Des del passat divendres i fins al 28 de març es pot visitar l’Exposició FEIM MEMÒRIA al Centre Cultural S'Alamera, organitzada pel Fòrum per a la Memòria Històrica d’Eivissa i Formentera amb la col.laboració del Consell Insular d’Eivissa. FEIM MEMÒRIA recull la historia de les Pitiüses durant la Segona República, la Guerra Civil i el Franquisme des del punt de vista dels perdedors que és el mateix que dir els oblidats. I ho fa amb la reproducció de documents, fotografies i objectes dels protagonistes.

També s’ha editat un Catàleg de l’Exposició que inclou articles inèdits d’Antonio José Viñarás i Domingo, Neus Escandell Tur, Pere Vilàs Gil, Manuel Santana i Morro, Xicu Lluy i Santiago Colomar Ferrer.

A partir de demà, comença un cicle de documentals, debats i conferències que continuaran fins a finals de la setmana pròxima que us facilito:

Dilluns 15 de març

20:00 Projecció documental ´La memòria esvaïda´ de Xicu Lluy i col•loqui amb el director.

Dimarts 16 de març

20:00 Projecció documental ´Nosaltres, els vençuts´, de Antoni Maria Tomàs Andreu i col.loqui amb el director.

Dimecres  17 de març

20:00 Projecció documental ´El crucero Balears. 1936-1938´, de Lluís Mir.

Divendres  19 de març

20:00 Projecció dels dos capítuls dedicats a Eivissa de la sèrie ´Memòria i oblit d´una guerra´, obra de Cinética Produccions.

Dilluns 22 de març

20:00 Conferència de David Ginard sobre la repressió política a Balears sota el Franquisme (1936-1975).

Dimarts 23 de març

20:00 Projecció del documental ´Aigua clara´, dirigit per Carmelo Convalia i col.loqui amb el director.

Divendres 26 de març

20:00 Projecció del documental ‘La il-lusió atlàntica´, de Xicuy Lluy i col.loqui amb el director.

10/03/2010

Ja començo a acostumar-me...cada vegada que en política passa alguna cosa, la realitat és una i les interpretacions tantes com opinants. Així que vull dir també la meva respecte al què va passar ahir al Parlament.

Els fets. Na Maria Antònia Munar, diputada d'UM i Presidenta del Parlament, dimiteix fa uns dies com a conseqüència de la declaració que va fer en Miquel Nadal implicant-la a l’Operació Maquillatge. La persona que l’hauria de substituir, Mateu Crespí, renuncia. Li pertoca a la següent de la llista electoral d’UM, na Catalina Sureda. Així mateix, el Parlament ha de triar un nou President o Presidenta de la cambra. Ahir na Catalina Sureda va prometre el seu càrrec com a diputada. Es procedeix a l’elecció del nou President o Presidenta. El Grup Parlamentari Popular presenta a Pere Rotger (Vicepresident Segon de la Mesa) i el Grup Parlamentari Socialista a n’Aida Rado (Vipresidenta Primera i des de la dimissió de na M.A. Munar, Presidenta en funcions). Es realitza la votació i n’Aida Rado surt elegida com a Presidenta amb els 30 vots dels diputats/es del Grup Socialista, Bloc per Mallorca-PSM-Verds, UM i ExC en front dels 29 del Grup Popular i el diputat de Formentera (AIPF). A continuació es procedeix a l’elecció de la Vicepresidència Primera i el Grup Socialista proposa a la diputada d’UM, Isabel Alemany, que es votada també per socialistes, uemites i ExC mentre el grup popular vota en blanc. La nova Mesa del Parlament queda constituïda.

Pluralitat de la cambra. A partir d’aquesta realitat, comencen les interpretacions. Simplement, us explicaré perquè com a diputada d’ExC vaig votar aquestes dues diputades com a Presidenta i Vicepresidenta. La Mesa del Parlament, de qualsevol parlament o senat, tendeix a representar en la major mesura possible la pluralitat dels grups parlamentaris que hi ha a la cambra. Al nostre Parlament hi ha 5 grups polítics: Partit Popular (incloc al diputat Pep Mayans perquè, de fet, actua com a un membre més del PP), PSOE, Bloc per Mallorca-PSM-Verds, UM i ExC. La Mesa, abans i després de la votació d’ahir, representa a 4 dels 5 grups. ExC queda fora perquè només que n’hi ha 5 llocs i som els què tenim un nombre menor de diputades (2). Si hagués sortit la proposta del PP només 3 d’aquests 5 grups tindrien presència a la Mesa. Per tant, aquesta és l’opció que millor reflecteix la pluralitat política de la cambra.

Proporcionalitat dels grups de la cambra. En el mateix sentit, la composició de la Mesa ha de plasmar de la millor manera la proporcionalitat dels grups, és a dir, la seva composició numèrica. Així, amb la composició de la Mesa, abans i després de la votació, el PP (29 diputats/es) en té 2 representants, el PSOE (20 diputats) en té 1 representant, Bloc-PSM-Verds (5 diputats/es) en té 1 representant i UM (3 diputats/es) en té 1. Si hagués sortit l’opció del PP, ells en tindrien 3 representants, el PSOE només 1, el Bloc només 1 i cap UM. No sembla raonable que un grup polític que no té la majoria absoluta al Parlament (30 diputats/es), sí que la tingui a la Mesa. Per tant, aquesta és l’opció que millor reflecteix la proporcionalitat dels grups polítics de la cambra.

Acord amb UM. Aquí està el “quid” de la qüestió i la constant bàsica de les crítiques: “heu tornat a pactar amb els corruptes”. Com és possible que després d’unes setmanes de la decisió de n’Antich d’expulsar a UM del Govern pels casos de presumpta corrupció es pugui pactar amb ells? En primer lloc, vull dir que em va semblar encertada i la única possible la decisió del President de fa unes setmanes. Tots eram molt conscients que això suposava un element d’inestabilitat per a la continuïtat del Govern i que aquesta continuïtat passaria i passa per intentar pactar amb PP i UM, entre d'altres qüestions  tant importants com les iniciatives legislatives. Així ho recollia, si recordau, a l’entrada que vaig fer el passat 19 de febrer sota el títol “Divorci societat-política”. D’altra banda, crec que és important diferenciar poder executiu (Govern) i poder legislatiu (Parlament) i, dins aquest, una qüestió concreta com és l’elecció de la Mesa. Aquest ha estat el primer moment en què hem hagut de pactar i ho hem fet de la manera que consideràvem més adient, d’acord amb els arguments que comentava fa un moment. Per tant, aquest ha estat un acord puntual amb UM, no una renovació del pacte que es va trencar fa unes setmanes.

La corrupció i el doble discurs del PP. Està clar que Partit Popular i UM amunteguen desenes dels seus membres imputats per casos de corrupció; parlo de memòria però crec que el PP en té al voltant d’uns 40 i UM d’uns 30. Per això, resulta, quan menys, curiós que sigui el Partit Popular qui es permeti acusar-nos de “pactar amb corruptes”. Però és que, a més a més, el PP no s’aplica la mateixa medicina que intenta receptar i no té cap empatx ni vergonya en anunciar possibles mocions de censura a l’Ajuntament de Palma,  al Consell de Mallorca i, fins i tot, al Parlament que només podran tirar endavant si UM els hi dona suport. Així mateix, cal recordar que el suposadament renovat PP del nou President J. R. Bauzá, no ha fet absolutament res per marcar distàncies respecte als casos de corrupció en què es troba immers. No és anecdòtic que al recent Congrés que varen celebrar el passat cap de setmana, Bauzà volgués no aparèixer a la foto amb els barons del partit – directament implicats en el Govern Matas-; això sí, ja els  anirà recol.locant més prompte que tard dins del seu organigrama. És a dir, el partit amb major nombre de polimultiimputats es permet el luxe de donar lliçons d’ètica política.

El desig i la realitat. Crec que els pactes, els acords i els consensos haurien d’estar molt més presents a la vida política del què realment hi són. Tant de bo que la corrupció no fos com ara una de les xacres de la nostra vida política. Tal vegada, més d’un pensa que això es podria solucionar amb unes eleccions anticipades amb llistes renovades i ho podria compartir. Però la qüestió és que, atesa la situació de crisi econòmica que vivim, una cita electoral resultaria molt perjudicial pel que suposa d’interrupció de l’acció de govern. Això no només ho dic jo sinó que ho han expressat públicament els agents socials i econòmics. Crec que ara hem de continuar governant, hem d’intentar treure endavant importants lleis que s’estan preparant o tramitant i seria desitjable que es fes amb el major grau d’acord possible... i això passa per pactar puntualment amb totes les forces polítiques, incloses el PP i UM.

5/03/2010 

Avui, divendres, toca manifestar-se. Els sindicats UGT i CCOO convoquen una mobilització en contra de l'anunci del Govern d'en Zapatero per retardar l'edat de jubilació. ExC dóna suport a aquestes reivindicacions i a la manifestació que sortirà a les 19 h. del Passeig de Vara de Rey a Eivissa. Us deixo el comunicat de premsa que ExC ha enviat als mitjans de comunicació explicant la nostra posició al respecte. I com s'indica al final del text animam a tothom a sortir al carrer perquè "afectats en som tots"

ExC dona suporta a la mobilització sindical del 5 de març contra el retard de l'edat de jubilació

Des d'ExC consideram que el retard de l’edat de jubilació fins els 67 anys i l’augment del període de còmput per a calcular l’import de les pensions (ambdues qüestions es troben sobre la taula) suposen un gravíssim atemptat contra les conquestes històriques dels treballadors i contra l’anomenat Estat del benestar.

La dreta econòmica i els grans bancs venen anunciant des de, almenys, fa 20 anys la  fallida imminent del sistema públic de pensions. Aquestes previsions interessades mai s’han complert i ara mateix el sistema espanyol es troba completament sanejat. L’objectiu de la gran banca és evident: la privatització del sistema públic i l’entrada directa en els fons de pensions.

Com ja hem dit, el sistema gaudeix de bona salut i l’envelliment progressiu que s’espera (però ningú és capaç de determinar) de la població laboral s’ha de poder cobrir, com ha passat fins ara, amb l’augment de la productivitat laboral.

A més, resulta contradictori aquest anunci del retard de l’edat de jubilació es faci al mateix temps que s’aproven prejubilacions en grans empreses i sectors molt sanejats que afecten a sectors que, en general, no són els que han tengut un major desgast físic al llarg de la vida laboral i que suposen un cost molt alt per a les arques públiques.  Si bé podríem justificar aquestes prejubilacions,  pensant en que donaríem pas la incorporació de nous treballadors, però que la realitat és que aquestos treballadors s’incorporen amb menors drets.

L’existència d’en torn a un 20% d’economia submergida, és  a dir, economia que no ingressa les cotitzacions socials, és una altra xacra del nostre sistema. Fer emergir aquesta economia és una mesura socialment molt més justa i amb molta més capacitat econòmica que retardar l’edat de jubilació.

Aquesta proposta del Govern del Sr. Zapatero, de retardar l’edat de jubilació està totalment fora de lloc, en un moment en que més de quatre milions de treballadors estan en l’atur i molts d’ells joves, amb la qual cosa encara es posen  més impediments a l’accés dels joves al mercat laboral.

Per últim, en l’hipotètic i molt improbable cas, que les cotitzacions no fossin suficients per a cobrir les despeses de les pensions, sempre queda el recurs als pressuposts generals de l’estat per tal de fer front a aquestes despeses.

La realitat és que retardar la data de jubilació perjudica encara més a gran número de treballadors de Eivissa que al estar sotmesos a la temporalitat de la feina necessiten  encara més anys  d’activitat per poder jubilar-se,  a més de que la quantia de les pensions sempre és molt baixa com a conseqüència dels mesos d’atur.

Per tots aquests motius, ExC dóna suport a la manifestació convocada pels sindicats pel proper dia 5 i crida a participar-hi als seus adherits i simpatitzants i a la societat eivissenca en el seu conjunt perquè afectats en som tots.

4/03/2010

No es pot dir que sigui una aficionada als blogs però sí que tinc uns quants de fixos, entre ells el de na Marta Torres (http://dorothycontacones.blogspot.com) que, per cert, us recomano, sobretot, pels seus suggeriments i reflexions literàries intel.ligents i molt personals. En alguna ocasió, de la seva ma, he fet descobriments molt interessants com és el cas de “Ni de Eva ni de Adán” de n’Amelie Nothomb i , d’altres, he trobat coincidències curioses com  em va passar amb “La soledad de los números primos” de Paolo Giordano.

Fa uns dies, na Marta es referia a “la seva adorada Jane Austen” i explicava la diferent percepció que es pot tenir d’una mateixa lectura segons el moment de la vida en què la fas. Segurament, va ser una coincidència, però, al dia següent d’entrar al “dorothycontacones” em vaig trobar amb “Sentido y sensibilidad” cridant-me des del prestatge d’una llibreria. No ho vaig dubtar i la vaig comprar. Ara comparteixo moments amb la família Dashwood, i amb les diferents formes d’entendre el món de l’Elinor del sentit comú i de la impulsiva i passional Marianne.

Normalment, aprofito els períodes de vacances per llegir novel.les perquè m’agrada fer-ho de seguit i tenir molt de temps per davant, especialment si es tracta de una “novel.lota” (no sé si és una traducció correcta de la paraula castellana “novelón”). En aquest cas no ha estat possible, l’atracció ha estat irresistible i això ha tingut un efecte col.lateral: interferències indesitjades entre el món de la ficció i el de la realitat. I és que ahir, a la nit, en tancar el llibre, em varen venir al cap de manera involuntària les relacions entre els títols d’alguns dels llibres de na Jane Austen i la política en un sentit molt ampli. Tres títols em donaven voltes i passaven a definir elements que sovint percep a la política i d’altres que, tant de bo, hi fossin presents. Perquè, hi ha alguna cosa que més trobem a faltar en el dia a dia polític que el “sentit i la sensibilitat”? No aniria tot millor si hi hagués menys “orgull i prejudici”? I, no és la “persuasió” (amb major o menor èxit, això sí) una de les eines que més intenten fer servir els polítics a la seva feina i, de manera intensa, segons arriben els períodes electorals?

Per un moment, vaig tenir  la temptació de fer una aplicació d’aquests conceptes a qüestions més concretes: situació interna dels partits, corrupció, crisis vàries,... però no m’ho vaig permetre...i me’n vaig dormir.