24/05/2010

Com sabeu la coalició PSOE-ExC duia al seu programa electoral la modificació del PTI. Aquest procés no ha estat exempt de tensions amb el soci de govern però, a poc a poc, s’han anat reconduint les coses. Per la nostra part, hem acceptat que, abans de dur la modificació a la seva aprovació inicial al ple del Consell, es duguin a terme una sèrie de reunions amb el Partit Popular i les organitzacions més representatives de la societat eivissenca per tal de cercar el major grau de consens possible. Som conscients que aquest seria una bona garantia de la perdurabilitat en el temps dels canvis que es puguin introduir. També ho he de dir, sinó mentiria, que crec difícil acordar qüestions territorials bàsiques amb el PP perquè realment, i així ho demostra la història recent i també la més llunyana, el seu model i el nostre són difícilment compatibles. Estam parlant d’enfrontar concepcions ben diferents del què entenem, per exemple,  per “sòl rústic” i de les vinculacions entre territori i especulació. Estam, en definitiva, contraposant visions desenvolupistes versus sostenibles. No obstant això, paga la pena intentar-ho.

Ahir vàrem tenir la primera demostració del què entén el PP com consens: posar excuses de mal pagador (o de “mal convocat”) per ni parlar-ne i deixar palès que el millor PTI és el que varen fer ells i que, per tant, ni s’ha de tocar. A això jo no li dic voluntat de consens i deixo la qualificació al lector, que jo tinc la meva pròpia.

Però hem de dir que aquesta actitud del PP eivissenc xoca frontalment amb el que està fent el PP mallorquí que, només fa una setmana, era capaç d’arribar a un acord amb el PSOE i el Bloc, que governen el Consell de Mallorca, per pactar una reforma més proteccionista del seu Pla Territorial i que, entre altres coses, establia la supressió de les Àrees de Reconversió Territorial (ART), que no són altra cosa que zones de futur creixement urbanístic. És més, la proposta inicial de l’equip de Govern era la supressió de 7 d’aquestes zones i, després de la negociació amb el Partit Popular, es va decidir que en fossin totes, és a dir, un total de 19. Estam parlant, i no és cap broma, de l’eliminació de 480 ha. de futurs creixements.

Diuen que les comparacions són odioses però, en aquest cas, són, quan menys, expressives. No vull dir amb això que el PP de Mallorca hagi canviat els seus plantejaments territorials, la presentació fa unes setmanes del projecte de llei del camp de golf de Son Bosc ho demostra. Però és cert que, almenys, pel que fa al Pla Territorial de Mallorca, la seva actitud ha estat ben diferent. D'altra banda, sí que queda ben palès que el PP d’Eivissa continua sent el de sempre. I això només és el començament; la presentació d’esmenes al Decret de Sa Coma que ara es tramita com a projecte de llei ens donarà per continuar parlant...ja aviso.

16/05/2010

Com a complement de l'entrada d'ahir, us deixo aquest article d'en Vicenç Navarro sobre la despesa i el dèficit públic de Grècia, Portugal o Espanya que està servint de "coartada" per aplicar duríssimes mesures econòmiques i socials que no deixen de ser l'actualització dels històrics plans d'ajustament estructural de les institucions financeres internacionals.

                                                                                       Lo que no se dice de la crisis

La crisis que están viviendo algunos países mediterráneos –Grecia, Portugal y España– e Irlanda se está atribuyendo a su excesivo gasto público, que se supone ha creado un elevado déficit y una exuberante deuda pública, escollos que dificultan seriamente su recuperación económica. De ahí las recetas que el Fondo Monetario Internacional, el Banco Central Europeo (BCE) y el Consejo Europeo han estado imponiendo a aquellos países: hay que apretarse el cinturón y reducir el déficit y la deuda pública de una manera radical.

Es sorprendente que esta explicación haya alcanzado la dimensión de dogma, que se reproduce a base de fe (el omnipresente dogma liberal) y no a partir de una evidencia empírica. En realidad, ésta muestra lo profundamente errónea que es tal explicación de la crisis. Veamos los datos.

Todos estos países tienen los gastos públicos (incluyendo el gasto público social) más bajos de la UE-15, el grupo de países más ricos de la Unión Europea, al cual pertenecen. Mírese como se mire (bien gasto público como porcentaje del PIB; bien como gasto público per cápita; bien como porcentaje de la población adulta trabajando en el sector público), todos estos países están a la cola de la UE-15. Su sector público está subdesarrollado. Sus estados del bienestar, por ejemplo, están entre los menos desarrollados en la UE-15.

Una causa de esta pobreza del sector público es que, desde la Segunda Guerra Mundial, estos países han estado gobernados la mayoría del periodo por partidos profundamente conservadores, en estados con escasa sensibilidad social. Todos ellos tienen unos sistemas de recaudación de impuestos escasamente progresivos, con carga fiscal menor que el promedio de la UE-15 y con un enorme fraude fiscal (que oscila entre un 20 y un 25% de su PIB). Son estados que, además de tener escasa sensibilidad social, tienen escaso efecto redistributivo, por lo que son los que tienen mayores desigualdades de renta en la UE-15, desigualdades que se han acentuado a partir de políticas liberales llevadas a cabo por sus gobiernos. Como consecuencia, la capacidad adquisitiva de las clases populares se ha reducido notablemente, creando una economía basada en el crédito que, al colapsarse, ha provocado un enorme problema de escasez de demanda, causa de la recesión económica.

Es este tipo de Estado el que explica que, a pesar de que su deuda pública no sea descomunal (como erróneamente se presenta el caso de Grecia en los medios, cuya deuda es semejante al promedio de los países de la OCDE), surjan dudas de que tales estados puedan llegar a pagar su deuda, consecuencia de su limitada capacidad recaudatoria. Su déficit se debe, no al aumento excesivo del gasto público, sino a la disminución de los ingresos al Estado, resultado de la disminución de la actividad económica y su probada ineficacia en conseguir un aumento de los ingresos al Estado, debido a la resistencia de los poderes económicos y financieros.

Por otra parte, la falta de crédito se debe al excesivo poder del capital financiero y su influencia en la Unión Europea y sus estados miembros. Fue la banca la que, con sus comportamientos especulativos, fue creando burbujas que, al estallar, han generado los enormes problemas de falta de crédito. Y ahora están creando una nueva burbuja: la de la deuda pública. Su excesiva influencia sobre el Consejo Europeo, la Comisión Europea y el Banco Central Europeo (este último mero instrumento de la banca) explica las enormes ayudas a los banqueros y accionistas, que están generando enormes beneficios. Consiguen abundante dinero del BCE a bajísimos intereses (1%), con el que compran bonos públicos que les dan una rentabilidad de hasta un 7% y un 10%, ayudados por sus agencias de cualificación (que tienen nula credibilidad, al haber definido a varios bancos como entidades con elevada salud financiera días antes de que colapsaran), que valoran negativamente los bonos públicos para conseguir mayores intereses. Añádase a ello los hedge funds, fondos de alto riesgo, que están especulando para que colapse el euro y que tienen su base en Europa, en el centro financiero de Londres, la City, llamada el “Wall Street Guantánamo”, porque su falta de supervisión pública es incluso menor (que ya es mucho decir) que la que se da en el centro financiero de EEUU.

Como bien ha dicho Joseph Stiglitz, con todos los fondos gastados para ayudar a los banqueros y accionistas se podrían haber creado bancos públicos que ya habrían resuelto los problemas de crédito que estamos experimentando (ver mi artículo “¿Por qué no banca pública?”, en www.vnavarro.org).

En realidad, es necesario y urgente que se reduzca el sobredimensionado sector financiero en el mundo, pues su excesivo desarrollo está dañando la economía real. Mientras la banca está pidiendo a las clases populares que se “aprieten el cinturón”, tales instituciones ni siquiera tienen cinturón. Dos años después de haber causado la crisis, todavía permanecen con la misma falta de control y regulación que causó la Gran Recesión.

El mayor problema hoy en la UE no es el elevado déficit o deuda (como dice la banca), sino el escaso crecimiento económico y el aumento del desempleo. Ello exige políticas de estímulo económico y crecimiento de empleo en toda la UE (y muy especialmente en los países citados en este artículo). No ha habido una crisis de las proporciones actuales en el siglo XX sin que haya habido un crecimiento notable del gasto público y de la deuda pública, que se ha ido amortizando a lo largo de los años a base de crecimiento económico. EEUU pagó su deuda, que le permitió salir de la Gran Depresión, en 30 años de crecimiento. El mayor obstáculo para que ello ocurra en la UE es el dominio del pensamiento liberal en el establishment político y mediático europeo, imponiendo políticas que serán ineficientes, además de innecesarias. Y todo para asegurar los beneficios de la banca. Así de claro.

Vicenç Navarro es catedrático de Políticas Públicas de la Universidad Pompeu Fabra y profesor de Public Policy en The Johns Hopkins University.

(Diari Público, 14/05/2010)

15/05/2010 

Una anècdota. Me’n recordo perfectament. Va ser uns pocs dies després del triomf del Pacte Progressista al Consell d’Eivissa i Formentera el 1999. Algú va dir “finalment, hem aconseguit el poder” i, molt encertadament, un dels nous càrrecs del Consell li va corregir dient “hem aconseguit el govern, el poder el continuen tenint altres”.

Les mesures que s’han pres. Aquesta anècdota m’ha vingut al cap aquests dies mentre escoltava les crítiques a les mesures adoptades pel Govern de Zapatero per, suposadament, resoldre la crisi. Unes mesures que carreguen sobre els qui no l’han provocada, els de sempre- pensionistes, dependents, mares, funcionaris i, lògicament, els milions d’aturats i aturades – i s’obliden dels qui més tenen i els qui l’han provocada que no són exactament els mateixos. 

Per cert, que en relació al debat concret sobre la reducció dels salaris dels polítics, la meva posició és clara. No crec que estiguin sobredimensionats els salaris dels polítics, una altra cosa és el rendiment d’alguns. Ara bé, davant un retall general de les percepcions dels funcionaris, crec que necessari que s’apliqui als polítics. De fet, al 2009 es varen congelar els salaris de diputats i diputades del Parlament de les Illes Balears arran d’una proposta d’ExC i, al darrer debat de pressuposts, quan es va plantejar la reducció dels comptes de la Comunitat, des d’ExC ja es fer la proposta de reducció dels salaris dels càrrecs en la mateixa proporció que la que s’aplicava amb caràcter general. Solucionarà això la crisi? No. S’ha de fer? Sense dubtes ni excuses.

Les mesures que no s’han pres. Costa d’entendre la manca de sensibilitat social del Govern d’en Zapatero per no parlar de perspectiva d’esquerres. Res hem sentit de lluita contra el frau fiscal, reforma de la fiscalitat de les SICAV, mesures fiscals que facin pagar més als qui més guanyen, actuacions contra l’economia submergida, la racionalització real i profunda de la despesa pública... I encara és més mal d’assimilar quan hi ha dades tant significatives com la que aportam a continuació per reflexionar-ne:  l’objectiu d’en Zapatero és estalviar 15.000 milions d’euros enguany. Segons un estudi fet per la Universitat Pompeu Fabra i fet públic per l’economista Arcadi Oliveres, el frau a l’Estat Espanyol representa al voltant de 80.000 euros /any.

Un nou model econòmic. Fa uns mesos, a una Conferència pronunciada per n’Arcadi Oliveres, aquest economista parlava de la necessitat d’un canvi de model econòmic i afegia que si no arribava de forma voluntària, seria per obligació, simplement perquè l’actual no serveix per cobrir les necessitats de la gent. Les premisses per modificar l’actual model passen per la correcció del caràcter netament especulatiu del sistema financer – principal responsable de la crisi-, la lluita contra el frau fiscal,  la regulació del comerç internacional i la necessitat de dotar de tecnologia al tercer món. Si miram cap enrere a les declaracions que els dirigents polítics feien quan va començar la crisi i la política real que s’està duent a terme veiem que no hi ha cap voluntat de fer cap canvi de model. El dubte està en si les societats aguantarem i el què està passant a Grècia no es pot perdre de vista. A lo millor, a això es referia n’Arcadi quan afirmava que “el canvi es farà per obligació”. Ja veurem.

Realment, qui mana?. Tornam al principi. Més enllà de la crítica a les mesures concretes d’un PSOE que ja va perdre la meitat de les seves lletres fa temps, està el significat de fons de la situació què vivim.  Tinc el convenciment que l’anècdota que citava fa un moment es pot extrapolar al tema que ens ocupa. És realment el Govern qui té el poder? I què passa amb la sobirania que delegam en cada procés electoral? I, clar, la transcendència d’aquesta resposta és rellevant en una democràcia representativa com la nostra.

6/05/2010 

Encara no havia acabat d’assimilar la incorporació, per segona vegada, d’un imputat amb mesures cautelars al Grup Mixt, aquesta vegada el diputat-suspens-temporalment-de-militància-del-PP, Sr Cardona, quan vaig llegir les tant expressives declaracions de Esperanza Aguirre: “La corrupció és inherent a les institucions”. Aquesta afirmació no deixa de ser una perillós complement del “tots són iguals” perquè planteja la “inevitabilitat de la corrupció” perquè és consubstancial a la política atès que les institucions són l’àmbit on es desenvolupa. En resum, una frase que resumeix tota una concepció i una manera de fer política.

Us deixo un interessant article del Catedràtic de Polítiques Públiques, Ramón Cotarelo, sobre aquesta qüestió.

                                                                        ¿Instituciones o políticos corruptos?
                                                                                      de Ramón Cotarelo

En 1980, Ronald Reagan ganó las elecciones presidenciales con el lema El Estado no es la solución sino el problema. En 1987, Margaret Thatcher dictaminaba en una revista para mujeres que “la sociedad no existe”. Hace unos días, Esperanza Aguirre completó el cuadro de hostilidad y desprecio hacia lo colectivo y lo público al afirmar que “la corrupción es inherente a las instituciones”. No son exabruptos, sino manifestaciones de la lógica liberal y neocon: no al Estado, a la sociedad, a las instituciones. Sustituidos por la desregulación, el individualismo de rapiña, la ley del más fuerte o de quien mejor saquee las arcas públicas.

No es contradictorio que quienes demuestran tal animadversión hacia los mecanismos tradicionales de protección de los intereses generales formen partidos políticos, se presenten a las elecciones y gestionen las instituciones del Estado concebidas para proteger a la sociedad civil. Lo hacen con la finalidad de dinamitarlas para que se expandan la codicia, el muy famoso y siempre mal interpretado ¡enriqueceos! y se obtengan resultados tan óptimos como la actual crisis mundial en donde, gracias a la falta del Estado y las instituciones y al imperio de la desregulación, la inmensa mayoría se arruina y una exigua minoría se enriquece.

La idea de que la corrupción es inherente a las instituciones es un intento de desviar la responsabilidad de las fechorías de los presuntos corruptos sobre los mecanismos de que se valen, y una muestra de ignorancia y mala fe. Ignorancia porque no sabe que, siendo las instituciones puros medios o instrumentos, carecen de toda condición inherente. Y ya no digamos si, dada la flexibilidad del concepto institución, recordamos que la más característica de nuestra sociedad es la familia. Mala fe porque el matiz de que lo que importa no es que la corrupción se dé, sino si se toman o no medidas cuando se haya dado, viene a decir que carece de sentido la actividad preventiva de comportamientos ilícitos y sólo lo tiene la punitiva. O sea, la corrupción únicamente es condenable si se detecta; si no se detecta, forma parte de las reglas del juego de unos políticos que entienden su mandato como una ocasión de enriquecerse personalmente o facilitar que lo hagan los parientes y allegados.

No pueden ser corruptas las instituciones, sino los/as políticos/as que las ocupan.

(Publicat al Diari Público el 5 de maig de 2010)

2/05/2010 

Fa uns dies, el Consell de Govern va aprovar el projecte de llei de sòl, passa prèvia  necessària per poder començar la seva tramitació parlamentària. La mateixa setmana, UM registrava el seu projecte de llei de sòl. Cal recordar que el text presentat pel Govern està consensuat entre el PSOE, Bloc per Mallorca-PSM-Verds i ExC. Aquesta negociació va durar mesos i UM hi va estar present fins la seva expulsió del Govern. Així  mateix, l’esborrany de llei de sòl ha estat sotmès a un intens debat públic en el qual han participat totes aquelles institucions i organitzacions que tenien alguna cosa a dir. Entre les passes prèvies  va estar l’enviament al Consell Econòmic i Social qui va emetre el corresponent Informe; em consta que bona part dels seus suggeriments han estat incorporats al redactat definitiu.

Aquesta aprovació ha tingut també el seu ressò a Eivissa. No entraré ara a assenyalar les bondats del projecte de llei que crec en són moltes i simplement em faig algunes preguntes arran dels comentaris i opinions que he pogut llegir aquests dies: Com es pot dir que és un projecte fet “a esquenes de la societat civil” quan és probablement un dels textos que ha tingut una major discussió i debat de tota la legislatura? Per què UM acusa al Govern de no haver negociat el projecte de llei de sòl quan durant mesos ha estat assegut a les converses i s’han incorporat nombrosos suggeriments proposats per la formació? Per què les ANEIS d’Eivissa, els espais naturals amb un major valor ecològic de la nostra illa, no mereixen ser protegits d’igual manera que les de la resta de les Illes Balears? Per què el fet de recollir a la llei de sòl la inedificabilitat de les ANEIS d’Eivissa és vist per alguns com un motiu “d’inseguretat jurídica”? Dóna la sensació que moltes d’aquestes afirmacions encobreixen altres interessos i arguments de molt diferent caire.

En més d’una ocasió he comentat que seria desitjable que les Illes Balears deixessin de ser la única comunitat autònoma sense llei de sòl però he de reconèixer que la situació no és fàcil. És la nostra voluntat continuar negociant però sempre dins uns límits raonables perquè és important tenir una llei de sòl però no a qualsevol preu, no qualsevol llei... El passat és passat però ens juguem el futur del nostre territori, és a dir, el nostre futur.

30/04/2010 

Durant la visita a Colòmbia que vaig fer formant part de la missió de parlamentaris de l’Estat Espanyol per verificar la situació del Drets Humans en aquest país vaig tenir l’oportunitat de conèixer i parlar amb alguna de les “mares de Soacha”:  Luz Marina Porras Bernal, Carmenza Gómez Romero, María Ubilerma Sanabria López, Blanca Nubia Monroy, Edilma Vargas Riojas y Flor Hilda Hernández. Aquestes dones valentes s’han unit per reclamar justícia per la mort dels seus fills que varen formar part dels “fals positius” i que, en realitat, varen ser execucions extrajudicials.

Als 2008, l’exèrcit de Colòmbia va matar una dotzena de joves i els va presentar com “guerrillers morts en combat”. Encara recordo l’emotiu testimoni de na Luz Marina Porras Bernal (la seva foto està penjada a l’entrada que vaig fer el 4/02/2010) , mare d’en Leonardo,  explicant que el seu fill assassinat era un jove de 26 anys amb una edat neurològica d’un nin de nou i esquerrà; ho deia perquè l’exèrcit havia presentat el cadàver del seu fill amb una pistola a la seva mà dreta… Luz Marina parlava en nom de 16 famílies que havien perdut els seus fills en circumstancies similars. Tinc molt present la seva petició d’ajuda, que demanessin a les autoritats colombianes per la demora judicials d’aquests casos i per la seguretat de les famílies demandants. I deia això perquè des que aquestes mares lluiten perquè es faci justícia es troben amenaçades, assetjades i sotmeses a vigilància. A l’Informe definitiu de la missió de verificació que hem elaborat apareix un dels escrits amenaçants que varen rebre just després reunir-se amb nosaltres. Aviat penjaré al bloc aquest document i el podreu consultar.

Escric tot això perquè avui he rebut informació d’una campanya de solidaritat amb les mares de Soacha promoguda per Amnistia Internacional sota el títol “regala esperança a las mares de Soacha”.  Es tracta d’enviar-les un missatge personal de suport a la seva causa- ho hem fet ja 9888 persones-  i la possibilitat de comprar una rosa per a elles coincidint amb el Dia de la Mare. A meitat de Maig, Amnistia lliurarà les roses a l’Embaixada de Colòmbia i exigirà la investigación dels assassinats  a més de demanar a la Presidència Espanyola de la UE que expressi la seva preocupació per la persecució que pateixen les Mares de Soacha i reclami a les autoritats colombianes mesures per garantir la seva seguretat.

Us deixo l’adreça per si us voleu afegir a la causa: http://www.es.amnesty.org/regala-rosas/.

Sovint he criticat el caire comercial d’aquestes commemoracions, malgrat intento recordar-me d’enviar detalls als meus pares, però crec aquesta és una oportunitat de fer un dia de la mare especial. Les mares de Soacha, segur, que ho agrairan…perquè necessiten sentir que no es troben totes soles a la seva justa lluita.

25/04/2010 

Assisteixo amb indignació i perplexitat al procés judicial contra qui va atrevir-se a intentar jutjar els crims del Franquisme. Observo i em solidaritzo amb els qui surten al carrer clamant contra la impunitat. M’espanta la reacció del PP vomitant que la democràcia està en perill. Comparteixo les querelles presentades per les Associacions de la Memòria Històrica de Catalunya i Mallorca contra els magistrats Varela i Saavedra a les quals s’ha afegit aquest cap de setmana el Fòrum per Sa Memòria d’Eivissa i Formentera. I us deixo un magnífic article d’en Luis García Montero:

                                                                Nuestras últimas cartas 

Pocas cosas producen tanta emoción histórica como la lectura de las últimas cartas escritas, horas antes de su ejecución, por numerosos republicanos. Las palabras conservan el calor de un tiempo en el que la conciencia de la historia y la dignidad personal estaban unidas a la política. Dispuestos a no caer en la desesperación, con un pudor discreto que conmueve mucho más que un grito, los condenados pretendían ofrecer un testimonio de decencia. Las víctimas consolaban a sus familiares y a la vez arrojaban una botella al mar del futuro. El futuro y la decencia eran todavía para ellos artículos de primera necesidad.

Amós Acero, alcalde republicano de Vallecas, fue ejecutado el 16 de mayo de 1941. Esa misma madrugada escribió a su mujer y a sus hijos: “Me voy del mundo con la satisfacción y el orgullo de haber cumplido con mis deberes, sin daño y sin quebranto de nadie. Sembré el bien por doquier hasta entre mis adversarios. Sentid también vosotros este digno orgullo mío y que él sea el lenitivo que enjuague vuestras lágrimas y ahuyente vuestra pena. No me duele morir siendo inocente, lo doloroso sería morir culpable… Ya vendrán para vosotros y para todos mejores días y mi nombre de sacrificado recuperará el rango moral que me pertenece y no habrá logrado manchar nadie”.

Un poco antes, el 26 de septiembre de 1939, ejecutaron a Javier Bueno, el director del periódico socialista Avance. Pasó sus últimos días dando clases de gramática en la cárcel. A su hija Conchita le hizo llegar una carta la noche anterior al cumplimiento de la sentencia: “Tranquilidad y cuidad, sobre todo, a madre. Sois vosotros mi vida y de vosotros depende que sobrelleve mejor o peor estos días difíciles… Ya sabes que te tengo encargado que no creas que me han ahorcado hasta que te lo diga yo”.

El deseo de cuidar a los otros los acompañó en las horas más duras. El 29 de enero de 1940, soportando una pena de muerte que se conmutó por una inútil gracia de cadena perpetua, el poeta comunista Miguel Hernández envió desde la cárcel a su mujer 25 pesetas: “No las necesito, y aunque las necesitara, prefiero que compres con ellas cosas que le gusten a mi hijo… No se te ocurra mandarme nada. Otra vez hay pan en abundancia, y si no fuera por las duchas que me doy cada mañana, estaría como un cerdo”. Faltaban pocos meses para que las condiciones extremas, el hambre y el frío, urdieran su muerte, a través de una tuberculosis que ninguna autoridad se molestó en remediar con los cuidados necesarios. No hizo falta apretar el gatillo para ejecutar a muchos presos.
A Eugenio Mesón, sí. Militante de las Juventudes Socialistas Unificadas (JSU), fue fusilado con otros compañeros el 3 de julio de 1941. Su mujer, Juana Doña, recibió este consejo: “En tu vida próxima encontrarás muchos buenos compañeros. No renuncies a la posibilidad de que renazca en ti una nueva pasión que llene tu vida como llenó la mía. Y si esto ocurre sólo os deseo que seas tan dichosa como lo fuiste conmigo”. Este sentimiento resultaba inseparable de otro: “Muero orgulloso de dar la vida por mi pueblo… El saber que he cumplido con mi deber… me da alientos sobrados para enfrentarme al piquete”.

Dionisia Manzanero, una de las Trece rosas, las muchachas ejecutadas el 4 de agosto de 1939, advirtió a su familia: “Pero tened en cuenta que no muero por criminal ni ladrona, sino por una idea”. Su amiga Julia Conesa, terminó su carta con un ruego: “Que mi nombre no se borre en la historia”. Escribió la palabra historia sin hache, le falló la ortografía, pero supo escribir bien, tenía cosas que decir y un deseo de testimonio: “Salgo sin llorar… Me matan inocente, pero muero como debe morir un inocente”.

Algunas veces los verdugos no dieron tiempo para escribir una carta. Al hermano mayor del poeta Ángel González, Manolo, lo sacaron una mañana en autobús, le pegaron un tiro y lo enterraron en una fosa. Fue una práctica común, un modo de facilitar el olvido con alevosía y premeditación.
Pero ahora, cuando hay tantos políticos que pierden la dignidad ante una cuenta de banco, merece la pena recordar un tiempo de entereza personal y pública ante la muerte. Fue una actitud inseparable de la decencia alegre y escrupulosa ante sus vidas. Ya es hora de que este país acuse recibo y conteste a sus cartas. ¿Es que sólo siguen vigentes los sellos de Franco?

14/04/2010

No tenia intenció, per cansament i fastig, de comentar les dues notícies amb què ens hem despertat avui, la detenció de l’ex-Director General de Tributs d’en Matas, Vicepresident de la “renovada” executiva d’en Bauzà i candidat a presidir el comitè d’ètica del Partit Popular, i hem dinat avui, la detenció de l’Ex-Director d’Emergències, també del Govern Matas.

Però m’he trobat amb aquesta resenya d’en Matías Vallés  i no m’he pogut d’estar de fer aquesta entrada. Reconec que li he trobat al títol i al text unes ressonàncies franquistes d’aquell “ni un español sin pan” i "el equipo médico habitual" que no sé si són intencionades per part de l’autor o és una associació subliminal meva derivada del malaurat protagonisme d’aquests dies de la Falange i altres herbes ultradretanes o del fet que sigui avui 14 d’abril.

En qualsevol cas, paga la pena la seva lectura.


                                                                Ninguna consellería sin su caso de corrupción (Matías Vallés)

La excelente gestión que enarbolan los residuos del Govern Matas, a cada nuevo caso de corrupción, debió limitarse a la sección de papelería o a la máquina de café de sus departamentos. Tras la imputación del president y los escándalos en Vicepresidencia, Presidencia, Economía, Turismo, Sanidad, Comercio, Medio Ambiente, Fomento o Cultura, se ha agotado el nomenclátor del anterior ejecutivo. Comienza por tanto la segunda ronda, por la conselleria de Economía. El parte médico habitual de los investigadores apunta hacia las sedes de Bomberos y de Sanidad. Ante la variedad de escándalos propios o con apoyos externos, puede afirmarse que no existe una sola faceta de la actividad humana dotada de la consistencia suficiente para resistir la voracidad corruptora del Govern Matas. Los abusos en el sistema de ´peaje en sombra´ –una garantía de que el coste de Son Espases se elevará al infinito– debían atraer por fuerza al ejecutivo que ha mostrado una creatividad asombrosa en el terreno de la corrupción. ´Peaje en sombra´ equivale a ´urbanismo concertado´ o a ´áreas de reconversión territorial´, tretas sombrías que favorecen las alianzas bajo la mesa entre los políticos sospechosos y los empresarios ávidos. El sistema de construcción a crédito puede aplicarse a la licitación de cárceles, un doble sentido de la sombra de ironía insoslayable en la actualidad balear. Como le escribía la ministra Magdalena Alvarez al Govern Matas, «ustedes sabrán por qué las carreteras les salen tan caras»

14/04/2010 

No he hagut d'esperar a la transcripció del Diari de Sessions del Ple. Acabo de trobar penjada al blog d'en Biel Barceló (http://bielbarcelo.balearweb.net) la intervenció d'en Toni Alorda, diputat del Bloc per Mallorca-PSM-Verds, que us comentava a l'entrada anterior . Com us deia, una magnífica intervenció:

 "En aquest Parlament hem viscut dies de glòria i dies de vergonya. Hem de convenir que aquests dies nedam immersos en els segons amb l'espectacle de la dissecció judicial de l'anterior legislatura. En aquest context, ens arriba avui una proposta nostàlgica del temps de PP-UM: una llei mesura per urbanitzar uns terrenys protegits. Urbanitzar terrenys protegits per llei, no hi diu haver precedents en cap Parlament occidental.   

¿On s'és vist mai que uns terrenys, que el Govern i la comunitat científica consideren que han de formar part d'un parc natural, d'un parc natural amb majúscules, el de l'Albufera, el Parlament tramiti una llei per blindar un camp de golf? Ni a un de vostès, senyores i senyors de la dreta, no se'ls hi fa ni en que sigui una mica estrany? No es tracta d'un debat ordinari entre defensors d'un desenvolupisme a ultrança i l'ecologisme que defensa el nostre grup, perquè no és un camp de golf en un indret ordinari, ni parlam d'un instrument jurídic ordinari: és una llei-mesura per urbanitzar un espai protegit, i això sí surt de mare.

Per això afirm que si aquesta proposició de llei és presa en consideració tornarem viure un dia vergonyós en aquesta Cambra, un acord que ens retreuran i farà empegueir les generacions futures.Si, com s'ha dit, aquest acord té el vist-i-plau d'UM, veim ben poca regeneració, Sr. Melià, no sé si Bartomeu Vicens i Maria Antònia Munar s'haguessin atrevit a tant. Els proponents en són tan conscients que cometen una heretgia que s'han esbravat en l'exposició de motius.

1.- En primer lloc es volen excusar en decisions d'aquesta legislatura. Confés que jo mateix havia advertit en alguna ocasió que el PP era capaç d'usar el precedent de fer dreceres per fer un hospital com el de Can Misses, per proposar urbanitzar un indret per llei. Em deien "exagerat". I jo mateix, ho confés, dubtava de si feia llarg. Idò vet-ho aquí, sense cap escrúpol: el PP compara un hospital amb un camp de golf, com ho podria fer amb un parc temàtic, una urbanització o jo què sé... una merceria, un palauet o un xalet per a un milionari. Aquesta comparació és un escarni. S'ha de ser molt cec per no veure la diferència entre lleis per protegir o per fer equipaments, amb una llei per construir sobre un parc natural. D'entrada, sobre els efectes reversibles o no, però també per les conseqüències lucratives que comporten una mesura i l'altra. Qui en treu profit de protegir i qui d'urbanitzar? i quina mena de profits són en cada cas? Es miri com es miri, la conclusió és sempre la mateixa: Aprovar per llei construir un sòl protegit és una vergonya.

2.- Diu la proposició de llei, i ho cit textual que, a la finca de Son Bosc, "resulta manifestament impossible", manifestament impossible, diu, "l'existència de qualsevol element que requereixi d'una protecció excepcional". És manifestament impossible que hi hagi qualsevol element que justifiqui una protecció excepcional, ho diu el PP i vol que ho digui aquest Parlament. Per llei. No, i encara més, segons aquesta proposta de llei, si algú gosa dir el contrari, com que és "manifestament impossible", és gent que mou un debat tendenciós i apriorístic. Talment ho dirà aquesta llei si s'aprova. Tota una llei proclamarà que el debat sobre la protecció és tendenciós i apriorístic. Idò. Però la veritat és que jo no tendré temps d'enumerar totes les persones i entitats, tendencioses i apriorístiques, que defensen la protecció de Son Bosc, i els seus arguments. Per exemple, el  TAIB-imedea, el Grup de científics internacional que vetlla per la Biodiversitat de s'Albufera, en un informe signat per Nick Riddford, un expert mundial en zones humides, considera que els terrenys s'han de protegir i no fer-hi un golf. No sé si podem acusar els científics de ser gent tendenciosa, però acusar-los d'apriorístics (és a dir, de fer afirmacions al marge de l'experiència), em sona estrany. En tot cas, l'informe aporta moltes dades d'observacions empíriques, observacions fetes durant 15 anys, diuen. 15 anys. S'han pres moltes molèsties per fer un informe apriorístic. No m'hi podré estendre en els seus arguments, alguns s'han atès en part amb el Pla orchis, no tots. Perquè, no ho oblidem, tenim un camp de golf afectat per un pla de protecció d'orquídies de gran valor. Però també parla de la colònia d'abellerols. Parla de papallones nocturnes endèmiques, d'espècies de dípter no descrites i que poden ser noves per a la ciència. Destaca la importància per al falcó marí... i segueix i segueix. Fins concloure, i ho cit textualment: "Son Bosc té una enorme biodiversitat (...) Els nostre estudis suggereixen que pot ser el lloc amb major biodiversitat de Mallorca" El lloc amb major biodiversitat de Mallorca. El lloc amb major biodiversitat de Mallorca i vostès volen fer dir a aquest Parlament que no té res que valgui un gafet. Que és manifestament impossible que hi hagi cap element d'interès, etc, etc. Però els testimoni de científics, que vostès volen que aquest Parlament qualifiqui de tendenciosos i apriorístics, és llarga: la responsable del Departament d'Ecologia Terrestre de l'IMEDEA, per exemple, que alerta de la modificació irreversible de l'hàbitat de la zona i de les afeccions al parc natural, si es construeix un camp de golf. O associacions com Planta Europea, el Gob, o l'associació mundial per a la protecció de la natura, Adena, o Wetlands international o la Unió Mundial per a la conservació de la Natura, o La SEO/BirdLife o noms prestigiosos d'un grapat d'universitats europees, cit per tots el botànic Richard Bateman.Tots ells al·leguen la riquesa de l'indret i ens insten a protegir-lo, però el PP vol que avui els diem que són una colla de tendenciosos apriorístics, que aquesta Cambra constata que "resulta manifestament impossible l'existència de qualsevol element que requereixi d'una protecció excepcional". El PP, que té ciència infusa, i s'assessora amb el cosí den Rajoy (se'n recorden? Aquell que deia que d'això del canvi climàtic no hi havia per tant). Idò el PP pretén eliminar oficialment la biodiversitat amb dues retxes d'una llei; de fer-ho realment se'n cuidarà el camp de golf. Només falta que digui que agafem una lira i contemplem l'incendi.

3.- Com ha apuntat el Conseller, la proposició de llei usa arguments tan falsos com les reunions del Palma Arena. Gosa afirmar, per exemple, que tots els informes sectorials són favorables. Que tots els informes són favorables, diu, i en cita alguns però n'amaga molts, i fonamentals: a) Amaga, per exemple, que l'Informe del Servei de Protecció d'Espècies de la conselleria va ser desfavorable al camp de golf. DESFAVORABLE i era l'informe clau.Se n'ha fet esment, jo el duc aquí, i comença dient (llegir)(...) Forma part de l'ecosistema natural del Parc". I segueix (llegir)"Tot i els greus impactes que ha sofert la zona de Son Bosc,  els hi correpon els major índex de biodiversitat de tota l'àrea de s'Albufera, molt superiors als e la majoria de zones incloses en el PN"I després d'aportar un munt de motius, conclou que l'informe és desfavorable, i que cal revisar l'acord de la CBMA de 1999, perquè afecta de forma greu el conjunt d'espècies de flora i fauna que s'hi troben, com també la resta d'hàbitats del Parc Natural. Això diu. Volia aportar aquest informe com a prova de l'acusació, però en tenc tants que no sé si em bastaria un sumari de 50.000 fulls.!Però si hi ha hagut fins i tot advertències oficials d'agents de medi ambient denunciant que el golf atemptaria contra hàbitats protegits! Denúncies oficials. O l'informe desfavorable del Director del Parc de l'Albufera sobre el pla orquis perquè diu que la protecció no pot ser efectiva si s'executa el camp de golf. Què feim? Li deim al director del Parc que és un tendenciós apriorístic i ens quedam tan amples? O posam a la llei que aquest informe, aquest informe, que tenc aquí, senzillament no existeix. També deuen ser personatges tendenciosos i amb raonaments apriorístics, tots els tècnics que proposaren l'ampliació del parc el 2003, entre ells el qui era director aleshores de l'Albufera, i els que han bastit el porn en tramitació. Tots aquests tècnics són tendenciosos apriorístics? En canvi el PP, quan va decidir anul·lar l'ampliació del Parc l'any 2003, en quins informes medioambientals es va sustentar? Ho saben? En cap. Cap ni un. En un informe jurídic en temes formals. Idò parlem també d'informes jurídics. O no és cert que la Comissió insular d'urbanisme de Mallorca ha dit que el camp de golf és il·legal perquè els terrenys estan protegits d'ençà de les DOT i no s'hauria de concedir llicència? O no és cert que això mateix és el que va dir el tècnic urbanista de l'ajuntament de Muro? El tècnic que informava ordinàriament totes les llicències... O no és el que diu l'informe del govern de les Illes Balears del servei d'assessorament local? Aquí el tenc: i diu que la llicència s'ha de denegar. Però no se va denegar...La proposició de llei fins i tot afirma que la Junta Rectora del Parc Natural s'Albufera de Mallorca n'és favorable. Fals. La Junta s'ha pronunciat en contra. Ah, però, si aprovam aquesta llei, el Butlletí oficial dirà que tots els informes eren favorables i la Junta també. I per envant. Idò no, senyores diputades i senyors diputats, els informes hi són, la flora i fauna hi són. Si la volen sacrificar, ho diguin obertament, però no s'inventin la realitat. I ja els dic ara que hi haurà autoritats ambientals que ho evitaran. 

4.- Però és que la grosseria d'aquesta proposta no té límits. Gosa afirmar que és va en pro de la sostenibilitat: diu que el camp de golf contribuirà a la "preservació i potenciació dels valors naturals". De quins? De la gespa! Diu fins i tot, no s'ho perdin, que suposarà "noves fonts d'investigació i de treball tècnic i científic", de treball tècnic i científic, un camp de golf. Però senyors i senyores diputades del PP, vostès han vengut aquí per enriure-se'n de la resta dels mortals!Retirin, per favor, aquesta infàmia, i evitem-nos tots plegats un ridícul monumental. Els que ens cal és preservar la nostra biodiversitat fins al punt de fer-ne bandera en la promoció turística i no transmetre que vendríem els nostres espais protegits per un plat de golf.

Moltes gràcies."